Per Gemma Manau i Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Porto, Portugal, desembre 2012
Foto: http://cort.as/7f5e
Fa uns anys vam començar a sentir parlar dels no llocs, en contraposició als llocs.
Però, què caracteritza els uns i els altres o què els diferencia?
L’antropòleg francès Marc Augé, que va encunyar el terme de no llocs, afirma que «el lloc s’acompleix per la paraula, l’intercanvi al·lusiu d’algunes paraules de passada, en la connivència i la intimitat còmplice dels parlants».1 Podríem dir que als llocs és on s’escriu una mateixa història, on es produeix un moment de trobada en què s’entreteixeix una existència compartida. En els llocs vivim la nostra dimensió familiar i social, sortim de nosaltres mateixos per trobar-nos amb l’altre, tot reconeixent-li, o malauradament, a vegades negant-li, la seva radical dignitat com a persona, de convivència harmònica o de conflicte, però en cap cas els llocs són un espai per a la indiferència, que caracteritzaria precisament els no-llocs.
En aquest sentit Augé dirà: «Si un lloc es pot definir com a lloc d’identitat, relacional i històric, un espai que no es pot definir ni com a espai d’identitat, ni com a relacional, ni com a històric, definirà un no-lloc».
L’entorn, l’espai que ens envolta, les característiques físiques que el determinen, ens marcaran. No és el mateix viure en una vall que a la costa, al mig d’una ciutat de gratacels que en un poble rural. La nostra identitat vindrà marcada per aquest espai, però també ho serà per la qualitat de les relacions que s’hi estableixin i per la història que dia a dia es vagi construint.
L’ésser humà és un ésser espaciotemporal. Són les coordenades que cal establir quan ens volem trobar amb algú, cal definir on i quan. De tota manera en aquest cas hi ha una voluntarietat, un desig de trobar l’altre. En canvi, en molts casos el que observem és precisament el contrari, el desig de no trobar ningú en un espai concret, de decantar-se més cap al no-lloc que cap al lloc.
D’alguna manera, i salvant totes les diferències, virtualment passa el mateix, podem «navegar per un espai virtual» i fer-ne un lloc de trobada, o podem passar-hi, intentant no deixar marques, fent invisible la nostra presència.
Jo em pregunto si no passa el mateix amb la dimensió temporal. Si a voltes no vivim en un mateix temps de la mateixa manera que vivim alguns espais determinats. Si, malgrat coincidir a la mateixa hora, fem d’aquest temps un moment compartit, o en fem dues temporalitats estanques, compartimentades i de vegades fins i tot hermètiques, que gairebé podríem anomenar no-moments.
Hi ha moments d’una especial densitat, moments que forgen la nostra història, que la marquen i la capgiren. I generalment aquests són moments precisament de trobada profunda amb l’altre, de compartir anhels, esperances, somnis i experiències. Aquest no és un temps qualsevol, no és una hora igual que les altres. No compten el nombre precís de minuts transcorreguts, sinó el que s’ha viscut; de la mateixa manera que els quilòmetres quadrats d’un espai tampoc no són el més important per a convertir-lo en un lloc.
Si l’ésser humà és un ésser espaciotemporal potser és precisament perquè és un ésser social, per a viure de forma coresponsable amb els altres, però per això potser ens caldrà fer de l’espai i del temps llocs i moments d’identitat, relacionals i històrics.
1. AUGÉ, Marc, Los no lugares. Espacios del anonimato. Una antropología de la Sobremodernidad. Barcelona: GEdisa, 2000, 5ª ed., p. 83.
2.. AUGÉ, Marc, ibídem.