Per Mauricio Chinchilla Pineda.
Periodista
Barichara. Colombia, gener 2012
Foto: Arantxata
Fa un temps llegia una història increïble en els diaris de gairebé tot el món. Un religiós de Barcelona, Espanya, d’una manera anònima i gratuïta, donava un dels seus ronyons perquè un altre home deixés enrere els seus mals, les seves diàlisis i recuperés així la salut perduda des de feia temps. La condició? Que algú de la família del receptor donés al seu torn un òrgan, gratuïtament, per salvar la vida a un altre ésser humà. I així successivament fins a crear una gran cadena que podria salvar unes quantes vides.
La cadena de trasplantaments, en opinió del donant, «dóna a la vida un significat d’alegria repartida als altres» que indubtablement beneficia a tots.
Aquesta modalitat podria multiplicar per deu el sistema de trasplantaments creuats i incrementar en un 20% les donacions renals en viu, alleujant el patiment dels 4.500 pacients que a Espanya esperen un ronyó durant uns vint mesos.
Aquest tipus de donacions en vida van començar a realitzar-se als Estats Units l’any 2007 gràcies a l’altruisme de Matt Jones, una persona que va donar un dels ronyons a un desconegut i a l’uròleg Michael Rees, que va començar una sèrie de donacions encadenades que han salvat la vida a desenes de persones.
L’exemple que segueix és real, va passar als Estats Units i va tenir una repercussió important pel seu component racial. Un home blanc va perdre el seu fill de divuit anys en un accident amb moto de neu. Al cap de tres anys va decidir que volia salvar la vida d’algú donant un ronyó. L’òrgan es va trasplantar a una dona de raça negra, el fill de la qual va donar el seu a un home asiàtic en diàlisi. I la dona de l’asiàtic va fer el mateix en benefici d’una professora hispana. Es tracta d’una de les cadenes amb més eco mediàtic, però no la més llarga del món.
Aquestes cadenes funcionen també en altres països com Anglaterra i Holanda, on s’exigeix, això sí, que la primera donació sigui totalment altruista.
Als Estats Units es permet que, si ho desitja, el bon samarità conegui el seu receptor sempre que aquest també el vulgui conèixer. El mateix amb la resta de la cadena. En canvi, a Espanya la donació és completament anònima i és una figura aprovada l’any 2010 per l’Organització Nacional de Trasplantaments i les comunitats per fomentar el trasplantament renal de donants vius, i a la qual des del seu anunci s’han apuntat un total de 35 persones.
Tot això em fa recordar una pel·lícula nord-americana de l’any 2000, dirigida per Mimi Leder i titulada Cadena de favors. L’argument? Un nen de dotze anys comença, sense saber-ho, un moviment tan poderós que impactarà a tota una societat. La fórmula: algú fa un «favor» important i necessari a tres persones, sense tractar d’obtenir-ne un benefici personal. La condició és que cada un que rebi un favor no el retorni a qui l’hi ha fet sinó que faci tres favors desinteressats a altres tres persones i així successivament…
Segurament molts coneixem ja aquesta història, però crec que val la pena reflexionar sobre diversos conceptes que hi estan entrellaçats:
– Altruisme: és una actitud de servei acceptada i volguda de bon grat. L’altruisme i la solidaritat tenen una dimensió clarament humana i de servei a la societat que es posa a prova si per a ajudar els altres hem de renunciar als beneficis propis, immediats i significatius.
– Donació: és el lliurament voluntari d’alguna cosa que es posseeix. La donació és una acció que consisteix en una liberalitat voluntària entre persones vives, i perquè existeixi, és imprescindible la participació de dues parts, una que serà la que realitza la disposició gratuïta d’un o diversos dels béns que són de la seva propietat o, quan no se’n tingui, dels que per qualsevol títol es troba facultat per a disposar, el donant; i l’altra part, denominada donatari o receptor, que tindrà la facultat d’acceptar la donació o refusar-la, sense necessitat de lliurar cap tipus de contraprestació, llevat que s’espiciqui que la donació es fa amb càrrec.
– Gratuïtat: Què és la gratuïtat? Una tasca prestada sense rebre la deguda recompensa? És absència de projectes? No és potser una actitud interior que fa de la pròpia vida un do constant per a l’altre, un do que parteix del diàleg i de l’obertura? La gratuïtat no és tal vegada el que és oblatiu que no cerca permuta ni recompensa? Gratuïtat és convertir la vida en do, servei, diàleg, comunió i participació.
– Favor: Ajuda, assistència que es presta de forma gratuïta.
– Caritat: Sentiment que impulsa les persones a la solidaritat amb els seus semblants.
En fi, moltes paraules probablement pel mateix significat, per no dir pel mateix resultat o finalitat. I tu, en quin punt estàs, com et consideres, quina part de l’anella ets en aquesta cadena?