Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, abril 2011
Foto: Dani Leal
Ho deia un home bo que era molt savi, matisant la dita popular: «No és el temps el que cura o arregla les coses, sinó l’amor».
Tornar tot sovint a aquesta idea, ajuda a ressituar algunes experiències, pròpies o alienes. I porta a copsar que l’aliança amor-temps és molt fecunda.
Certament, no és pas deixar passar el temps passivament el que fa que les dificultats, les circumstàncies o les relacions canviïn. El temps està relacionat amb la capacitat d’evolució de la realitat, però perquè així sigui efectivament, cal que hi hagi un ús actiu del temps.
L’acció és un exercici de la llibertat que, per a estar ben dirigida, requereix reflexió, responsabilitat, determinació, creativitat i constància. Tanmateix, actiu no significa activista. És a dir, no cal estar sempre fent alguna cosa, perquè llavors tampoc no es respecta el ritme natural dels processos: i les persones som animals processuals, que fem processos en totes les dimensions de la vida.
Un ús actiu del temps implica posar en marxa iniciatives, encetar converses, prendre decisions o fer gestos. Però també inclou els moments en què cal simplement restar atent per si passa res, i no pas caure en el parany de provocar que passi alguna cosa. Això últim és una dinàmica que genera una certa ansietat, mentre que l’anterior fomenta la confiança.
L’aliat del temps és, doncs, l’amor, perquè aquest és el que inspira, orienta i duu a terme tot el que pugui semblar convenient. Per això, no és el temps en si el que arregla o cura les coses, sinó l’amor amb què vivim aquest temps i que fa que esdevingui un moment propici per a encaixar totes les peces que el present ens porta.
Però dir que el temps en si mateix no arregla les coses no implica pas deixar de reconèixer que és un gran aliat perquè adquireixin la seva veritable dimensió. Els dolors propers, immediats, són tan aguts, que sovint impedeixen veure tot el context vital en què tenen lloc. Per cert, sembla que amb les alegries no ens passa tant, cosa que no deixa de ser curiosa.
El pas del temps no anul·la el dolor, però sí que permet guanyar perspectiva per a veure que aquest sentiment i el motiu que l’origina, no són l’única cosa que marca la nostra vida. N’és una d’important, segurament. Fins i tot pot ser de les més importants que arribarem a viure. Però no és mai l’única ni es dóna mai sola; i convé que no ho perdem de vista, això. El patiment, la pèrdua, el dol, són elements cabdals en la vida, però es donen en diàleg amb la resta d’experiències que també succeeixen. I és en el context que poden prendre algun sentit i, sobretot, que perden la capacitat de destarotar-nos de tal manera, que no en trobem cap, de sentit, enlloc i en res.
Per això, deixar passar temps activament és invertir molt d’amor en aquesta mena de present continu que és la nostra vida. És l’amor el que fa que el dolor es transformi en saviesa de vida.