Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en Filosofia
Salamanca, desembre 2008
Foto: J. Wenkoff
Per als impacients en la lectura: en els carrers d’algunes ciutats d’Haití poden comprar-se tortitas fetes amb fang, sal i greix vegetal, torrades al sol. No es tracta d’un colorista costum gastronòmic. El que era un suplement dietètic tradicional per a les embarassades, en aquest moment és el que permet sobreviure a molts haitians. Haití es mor de fam.
Si amb això en tenen prou per a pensar-hi, endavant; si, simplement, no volen fer-ho, suposo que estan en el seu dret (encara que, per ser sincers, només ho suposo). Els qui vulguin saber-ne una mica més i compartir aquesta punyent reflexió, siguin benvinguts a aquestes línies.
Les dades
– Haití és el país més pobre d’Amèrica i un dels més pobres del món.
– Dels seus prop de nou milions d’habitants, es calcula que uns tres milions i mig passen fam (repeteixo: que uns tres milions i mig de persones passen fam).
– Hi ha dos agreujants per a la situació de pobresa que Haití arrossega des de fa dècades:
1.-l’increment del preu dels aliments que ha d’importar per a l’alimentació elemental de la població (entre 2007 i 2008 han augmentat un 52% de mitjana; i l’arròs, aliment base, ha pujat un 200%, ja que menys d’una quarta part de l’arròs consumit és de producció autòctona);
2.-les últimes quatre tempestes tropicals que entre agost i setembre van devastar el territori i que fan que el cap de Tasques Humanitàries de l’ONU afirmi que Haití es troba en un dels pitjors desastres, si no el pitjor, des de fa més de cent anys.
El que ja sé
Sé que hi ha molta demagògia quan s’afirma que mentre milions de persones caminem preocupades per com baixar de pes, hi ha altres ocupats a sobreviure a la fam. Però tot i això, reconec la part de veritat que hi ha en aquesta afirmació; el fet objectiu: que la producció d’aliments en el món és el doble que els seus habitants. I el que escandalitza és que, malgrat això, hi hagi 923 milions de famolencs en aquest mateix món, segons xifres facilitades per les organitzacions de la Campanya Dret a l’Alimentació.
Sé que només la bona voluntat no basta. En aquests moments, la situació és tan greu que ni tan sols poden anar a Haití els que estarien disposats a col·laborar en la reconstrucció del país, a causa de la perillositat per robatoris i segrestos. Però també sé que fins i tot els millors coneixements poden fer-se malbé si no van ungits d’aquesta bona voluntat que fa que serveixin per al bé dels qui viuen.
És clar que, en un altre ordre de coses, sé que la corrupció política i institucional obstaculitza la intervenció d’efectius estrangers i la neta distribució de les donacions a través de governs i institucions. I que si no s’intervé d’una manera més efectiva a Haití és perquè aquest país fa una funció de magatzem de droga destinada a països desenvolupats.
Com també sé que països occidentals van espoliar Haití de la seva riquesa natural i van motivar, almenys en part, la situació en què es troben. Encara que també sé que no podem quedar-nos sempre recordant el que va succeir si de debò volem incidir en el que succeeix ara.
Finalment sé que no necessito conèixer cap haitià perquè la seva situació m’importi en una mesura o altra, ni tenir les dades exactes de la fam a Haití o en altres llocs del món per a saber que és injust; que no té per què continuar essent així perquè hi ha els mitjans i tècniques per a resoldre-ho; i que el silenci, la ignorància deliberada són còmplices del sofriment de bona part del món.
El que s’està fent
Les polítiques agràries s’han centrat en els últims temps en la rendibilitat comercial en lloc de fer-ho en el dret a l’alimentació. Hi ha pocs programes dedicats a l’autoabastiment, fet que alguns justifiquen amb l’argument que l’economia dels països ha d’assolir el poder adquisitiu necessari per a importar el que necessitin. És clar que si, tal com ha passat, les tempestes devasten el territori, fan desaparèixer pobles i carreteres, a més d’altres infraestructures, i converteixen els conreus en zones fangoses, difícilment podrà seguir vivint la població perquè no tindrà cap font d’ingressos i seguirà depenent dels aliments importats que no pot pagar.
L’ONU ha sol·licitat 107 milions de dòlars a la comunitat internacional per a fer front al que és més urgent dels pròxims sis mesos. Però fins al moment, ha estat lliurat o promès només el 40% del que s’ha sol·licitat.
El Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola (FIDA) prepara un paquet de 10,2 milions de dòlars per a incrementar la producció agrícola, i l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) ha explicat que uns 240.000 agricultors a Haití rebran llavors i plantes en els pròxims mesos com a part d’un recent acord amb el govern haitià.
Almenys, Brasil, Argentina i la ciutat de Santiago de la veïna República Dominicana, han enviat ajudes bé en forma d’aliments, bé de contingents d’ajuda humanitària.
Tot això és dramàticament insuficient per a aquesta fam en el cor d’Amèrica.
El que em fa pensar
Que la justícia sola no arriba a fer-se càrrec d’aquests oblidats. L’ànima de la justícia és l’amor; la llei només és un instrument. Amor que s’expressa en forma de solidaritat quan es dirigeix als qui no coneixem. Amor que sap concretar-se creativament fent que el que ha de ser perquè és bo, sigui.
Que hauríem de trobar la manera que els ciutadans dels països democràtics, sigui com a individus, sigui agrupats en entitats de la societat civil, puguem incidir en les polítiques reals immediates dels nostres governs. Perquè estic convençuda que bona part de la població es nega, com jo, a resignar-se que hi hagi en el món realitats tan profundament injustes amb la vida, amb els existents, i voldria que des dels nostres estats i teixit social es fes alguna cosa al respecte.
Que fer el desentès davant d’aquesta clamorosa —i escandalosa— situació ens fa indignes com a éssers humans; de la mateixa manera que obrir la mirada a la seva desgràcia i dolor ens dignifica i realitza com a congèneres seus, germans en l’existència.
Allò a què em resisteixo
A cedir a la constant sensació que el que jo puc fer —per exemple, escriure aquest article que vostès amablement estan llegint— no serveix per a res, i que més val que no perdi el temps ni els el faci perdre a vostès.
Em nego a deixar la vida a la deriva, quan tantes capacitats sumem entre tots perquè pugui prendre un rumb que permeti viure a tots amb dignitat i fins amb felicitat.
Epíleg
Recordo una reflexió que fa dècades ens regalava un home savi. Parlant de la relació entre Espanya i Portugal, deia que mentre Espanya no sabés mirar adequadament el país veí i es preocupés amb ell també del seu desenvolupament i benestar, tampoc Europa no miraria amb respecte cap a Espanya.
Tal vegada sigui tota aquesta Amèrica que camina patint en diferents graus, la que hagi de protestar i respondre en primera instància a la situació d’aquests germans seus, els més pobres d’entre els pobres, liderant l’acció que, per descomptat, també des dels altres continents ha de produir-se. Així tot Amèrica serà contemplada i tractada amb respecte i igualtat per part dels altres països i continents.
Fa uns mesos s’estrenava el film documental Invisibles, produït per Javier Bardem i en el qual es reunien diferents microdocumentals signats per uns quants directors que treien a la llum algunes realitats dramàtiques del nostre món. Haití és un altre dels «invisibles» d’aquest món nostre tan opulent, que mereix ser il·luminat amb una mica d’esperança efectiva i concreta. Encara que, si em permeten, Haití no és, en realitat, res, mentre que els haitians ho són tot, perquè ells sí que són éssers existents, que bateguen fatigosament per subsistir en aquest món.
Per als que hagin arribat fins aquí, gràcies en nom d’aquells que l’únic consol que tindran serà, tal vegada, que no els hàgim ignorat del tot.