Per Marta Miquel i Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Salamanca, octubre 2008
Foto: G. Baumann
És molt fàcil que hagin llegit la ja famosa novel·la El nen del pijama de ratlles, publicada el febrer de 2007 i que fa poc ha aparegut en versió cinematogràfica. A través d’ella, l’escriptor irlandès John Boyne ens transporta a un dels llocs on van quedar marcades les profundes petjades de la Segona Guerra Mundial: Auschwitz.
Situat a Polònia, a uns seixanta quilòmetres de Cracòvia, des de la seva obertura el maig de 1940 fins a finals del gener de 1945, va ser un complex format per diversos camps de concentració i d’extermini en massa de presoners, construït pel règim de l’Alemanya nazi.
Al seu voltant transcorre la vida d’una família, de la qual no revelaré vivències i esdeveniments que deixarien entreveure massa la trama d’aquest llibre. Però sí que em vull fixar en uns personatges, que els nens de la novel·la anomenen «els del pijama de ratlles». Unes ratlles que van ser seqüela del conflicte armat més gran de la història en el qual moriren al voltant d’un dos per cent de la població; unes ratlles que van ser bandera de sofriment, dolor i límit humà.
Això va succeir fa ja més de mig segle i la realitat fou molt dramàtica. És veritat que cal tenir present el que va passar per no tornar a caure en els mateixos errors i en les mateixes desgràcies, però, al mateix temps, i per al bé dels presents, cal evitar alimentar ressentiments. Els qui van ser responsables d’aquests actes ja no existeixen, i els presents no podem fer res per a posar-hi remei.
El que sí que ara està al nostre abast és fer un pas més i aprofitar allò que l’autor planteja en la seva obra, per a pensar en la nostra realitat, la del segle XXI. D’aquesta manera podrem qüestionar-nos sobre quins són els «pijames de ratlles actuals» i quins colors o dibuixos són els que avui marquen les diferències entre uns i altres, minvant la nostra llibertat i capacitat d’estimar.
A escala internacional són molts els conflictes actuals que mantenen enfrontats diversos països, o sigui, milers de persones, però aquestes situacions sovint ens queden lluny. Les coneixem i les vivim en la mesura que els mitjans de comunicació ens les apropen, però tanmateix, la distància, la impotència i les nostres pròpies preocupacions fan que de vegades ens en mantinguem al marge.
Encara que tampoc no cal anar gaire lluny per a trobar aquestes situacions. En el nostre país, ciutat o barri hi ha persones que sense motiu vestim amb el pijama de la indiferència, de l’exclusió, de la rancúnia. O és que néixer en un lloc o un altre, pensar en marró o en taronja, o tenir unes creences o unes altres ha de ser font de discriminació?
Darrere de cada turbant, corbata o uniforme hi ha un ésser humà. Algú que viu, o intenta viure, pensar i sentir segons una cultura, uns costums i, cosa que és més important, segons la seva consciència. Si som capaços de transformar aquests vestits en transparències i mirar el que hi ha en el fons del cor de l’altre potser haurem posat un gra de sorra no revivint el passat –la qual cosa, repeteixo, no té cap sentit–, sinó construint un futur sobre fonaments més profunds i duradors.