Per Sofia Gallego i Matas
Psicòloga i pedagoga
Barcelona, maig 2014
Foto: cocemfecyl.wordpress.com
El diumenge 4 de maig d’enguany, el diari El País publicava un reportatge que titulava “El futbolista notario”. S’hi explicava el recorregut professional seguit per un jove esportista, Borja Criado, que iniciat des de molt petit en el món del futbol, va arribar a jugar a la primera divisió de la Lliga espanyola. Unes circumstàncies desafortunades van fer que fos acusat de dopatge, la qual cosa li va valdre una sanció menor, amb la consegüent separació del món esportiu. En Borja prenia un medicament per evitar la caiguda del cabell i una de les substàncies integrants del fàrmac en qüestió, en aquell moment, era considerada dopant. Una lesió en el tendó d’Aquil·les, ocorreguda en el retorn a l’activitat futbolística, va fer que baixés el rendiment esportiu. Aquesta sanció i la lesió, juntament amb la fatiga produïda pels diferents tripijocs del món del futbol professional van dur al noi a prendre una decisió; renunciar-hi com a professió i com a diversió. A partir de llavors va dedicar tots els seus esforços a l’estudi de la carrera de Dret i a la preparació d’oposicions a notaries, de manera que es tancava a estudiar unes dotze hores diàries. Finalment, Borja Criado ha aconseguit fa poc temps una plaça de notari i a hores d’ara ja està esperant destinació. No m’estendré més en el reportatge perquè es pot consultar en la seva totalitat en aquest enllaç.
Em referiré, però, a la reflexió que em va suscitar la lectura d’aquest. De com un fracàs –entenent per fracàs com un «èxit del tot dolent, desastrós», segons diu el Diccionari de la Llengua Catalana.DIEC2– pot esdevenir una oportunitat de canvi i de millora tant a nivell personal com professional.
El cas anterior no és pas l’únic de les mateixes característiques. Podríem trobar també altres exemples en personatges coneguts, com ara Julio Iglesias, que quan era porter del Real Madrid una lesió el va obligar a decantar la seva activitat professional cap a la música. En un àmbit més restringit, persones amb trajectòries menys conegudes han hagut de viure un canvi dràstic en la seva vida: la pèrdua d’un familiar, el tancament de l’empresa on treballaven, etc.
Actualment les circumstàncies adverses semblen haver monopolitzat el pensament de les persones i, especialment, dels joves. Els missatges dels mitjans de comunicació i el sentiment generalitzat de la població en el seu conjunt fan que de mica en mica la negativitat ocupi un lloc privilegiat en la vida dels individus i passa sovint de ser un sentiment a ser una acció o més ben dit o per dir-ho d’una altra manera, una no acció, a no implicar cap mena d’acció; de manera que la inactivitat es justifica carregant a les circumstàncies econòmiques i socials l’infortuni particular. No obstant això, hi ha persones que davant de circumstàncies adverses saben reaccionar de manera activa i agafen amb les mans les regnes i el rumb de la seva vida. Es tracta de persones combatives, actives i proactives per a les quals les dificultats no són esculls a superar sinó oportunitats de millora. El present escrit no va dirigit pas a aquest tipus de persones sinó a les persones que miren el futur amb una certa basarda i passivitat, que no acaben de decidir-se a passar a l’acció i s’instal·len en la inactivitat i en la indolència.
Ara és corrent l’ús del terme reinventar-se, entès com la capacitat d’adaptació a les noves necessitats. Com ens podem, però, reinventar? La qual cosa vol dir adaptar-se a les circumstàncies que ens envolten. I com hauríem de fer-ho? En primer lloc, el jove ha d’explorar i determinar les seves competències o sigui, allò que fa realment bé, allò en què és competent. Si aquesta reflexió es fa de manera acurada de ben segur que ens trobarem amb alguna sorpresa que no esperàvem. Fem més coses bé de les que ens pensem. Tenim més habilitats de les que en som conscients, però no n’hi ha prou de pensar en termes de competències sinó que cal també reflexionar sobre quines són les actituds o sigui, sobre quina disposició d’ànim es té. Pot passar que un bon nivell de competències i habilitats quedin emmascarats per una actitud poc positiva. Els valors i, sobretot, la jerarquització d’aquests és també un aspecte que cal tenir en compte.
Un cop determinat el bagatge personal cal mirar també on aquest es pot posar en pràctica. Fent ús d’un llenguatge un xic mercantilista, s’haurà de reflexionar sobre en quins ambients socials i econòmics poden ser útils les característiques detectades. Formulada de manera menys mercantilista, la proposta seria: quina necessitat social puc satisfer amb les meves competències, habilitats, valors i actituds. S’imposa, doncs, una determinada exploració del medi social i econòmic anant des del més proper fins al més llunyà. Certament, fer aquesta exploració no resulta gens fàcil. Actualment, l’excés informació que tenim a l’abast ens dificulta esbrossar per poder determinar allò que és realment important d’acord amb els nostres interessos i, per descomptat, els nostres valors. Un cop haguem recollit la informació pertinent, serà l’hora de planificar com passar a l’acció.
L’objectiu de tot aquest escrit no és més que voler posar en relleu que no hi ha cap situació que sigui absolutament dolenta; sempre hi ha una llum al final del túnel. Cal, però, ser treballador i coratjós per passar a ser el subjecte actiu de la pròpia vida.