Per Elisabet Juanola i Soria
Periodista
Santiago de Xile, novembre de 2014
Foto: Elisabet Juanola
Un expert en comunicació, en un taller grupal d’una empresa, va endevinar quines persones eren més amigues dins un univers de gairebé cinquanta treballadors, i fins i tot va assegurar saber si hi havia parelles o amants entre ells (a aquests darrers no els va delatar, òbviament). El grup de treball no s’ho podia creure i li van preguntar com ho sabia. L’expert respongué que el llenguatge corporal és molt explícit i, per exemple, la manera de mirar-se les persones mostra la confiança que hi ha entre elles.
És evident que aquest expert grupal, a més de tenir molts anys de professió, era un excel·lent observador, però l’exemple també ens assenyala que en aquest cas, com en molts altres, no és suficient que la persona en sàpiga molt, sinó també que posi les seves habilitats al servei de la vida.
Un bon observador té una eina personal molt potent per a obtenir informació de primera mà sense haver de fer gaires preguntes o cap ni una, però segurament haurà de fer treballar l’astúcia i la prudència si descobreix coses que els altres no saben d’ells mateixos, no els fa bé saber-les o no volen que se sàpiguen. Si vol seguir sent un bon observador, s’haurà d’esforçar a netejar la mirada, deixar de banda els prejudicis i optimitzar l’ús de la informació observada. Qui compleixi aquests requisits, segurament també exercitarà el silenci contemplatiu. Aquesta persona, probablement no farà gaires preguntes, però veurà moltes coses.
El silenci contemplatiu obre moltes portes. Per exemple és la clau mestra i una bona escola per a créixer en les nostres pròpies inseguretats, i és l’escenari ideal per a veure, escoltar, sentir, degustar, crear… coses noves.
Al contrari, qui no escolta o escolta malament, esdevé una persona violenta. En primer lloc amb ella mateixa, perquè les seves pròpies veus i sorolls no li permeten escoltar res més, però també amb els altres, perquè els fa invisibles.
Per tant, en l’art de la comunicació, que és el que regeix el món de la pregunta, la resposta, l’escolta i els silencis, hi ha una pedagogia que es pot aprendre d’una manera progressiva i que tendeix a escoltar sense fer preguntes i a respondre o no, segons els casos, amb eficàcia i prudència. La gran clau de tot és l’amor.
Humberto Maturana, científic xilè de renom, que ha treballat sobre el que ell anomena des del 1971 «autopoiesi», parla d’una «mirada sistèmica, circular, no lineal dels sistemes vius que entén la vida com un procés de coneixement en la realització del viure en congruència amb un medi» i que es basa en l’amor. El camí per a anar construint aquest procés són les «converses», o sigui, la dinàmica de compartir la vida entre les persones.
Publicat revista RE número 76