Per Leticia Soberón Mainero
Psicòloga i doctora en ciències socials
Madrid, gener 2015
Foto: filoelartedesaber
Una setmana després de ser sacsejats per la violència fanàtica i per la massiva resposta de defensa a la llibertat d’expressió, molts estan repensant amb calma què és el que ha passat i com afrontar el futur multicultural de la nostra societat. La desconfiança generalitzada i el prejudici són les sortides més fàcils, capitalitzades pels partits polítics xenòfobs, que treuen profit d’aquestes situacions. Però sabem que aquest camí xenòfob i atemorit ens condueix al passat i no al futur.
Per això és necessari entendre millor tants joves nascuts a Europa, fills d’immigrants, quan passen de la creença religiosa al fonamentalisme i, d’aquí, al fanatisme i la violència. En aquesta situació hi ha, almenys, els següents elements:
Una identitat personal feble. Sovint la història individual fa que un subjecte tingui una identitat personal poc definida, ambigua, feble. I una manera d’enfortir-la és assimilant-la a una identitat col•lectiva forta: política, ideològica, esportiva, religiosa, de gènere… La persona «desapareix» lliurant-se a les consignes d’un líder o un grup que li indica per on anar i li dóna seguretat i sentit. Però ha renunciat a conduir la seva vida per si mateix –o potser no ho ha arribat a fer mai.
Una identitat col•lectiva tancada. Tots tenim una identitat col•lectiva o més d’una: cognom familiar, lloc d’origen, llengua, territori… Ens aporten sentiment de pertinença i relacions properes. Però hi ha diferents maneres de viure aquestes relacions: en diàleg i en relació amb unes altres, o tancant-nos i excloent els diferents. Exemples extrems d’identitats col•lectives tancades són les sectes, les bandes de delinqüents o les màfies. Es té només contacte amb «els nostres» i el món exterior no interessa.
Els líders que construeixen enemics. Qualsevol grup humà pot pugnar amb altres per tenir més adeptes, o competir per arribar al poder tractant els altres grups com a adversaris a vèncer o convèncer. Però hi ha líders polítics, religiosos o ideològics que, per multiplicar i cohesionar els seus seguidors, converteixen els adversaris en enemics: amenaces perilloses que generen por i ràbia en els seguidors. L’enemic ja no és considerat humà, sinó animal o cosa. I d’aquí a eliminar-lo hi ha un pas. Construir enemics és un procés tan fàcil com perillós.
Unes creences malaltes. Totes les persones tenim creences, idees generals sobre la vida que no podem demostrar però que ens ajuden a entendre el món i a entendre’ns a nosaltres mateixos. De vegades les creences se simplifiquen fins al punt de convertir el món en un tauler en blanc i negre: els bons (nosaltres) i els dolents (ells, els que no som nosaltres). El creient, llavors, es convenç que el món serà millor sense els dolents. Aquest és el fanatisme, la creença malalta per simplificació, irracionalitat i emotivitat desbordada.
Un messianisme violent. La persona fanàtica que ha arribat en aquest punt es considera investida per una missió purificadora, patriòtica o heroica, i emprèn accions violentes –manipulades pels líders, que sempre queden fora de perill– que la fan arriscar-se o immolar-se per fer desaparèixer l’enemic. Aquesta és la lògica del terrorisme i de la trista violència de masses.
L’educació multicultural no és suficient: cal enfortir en les persones la pròpia identitat personal, l’acceptació de si mateixes i dels altres, el pensament crític, la capacitat de deliberació i diàleg. El contrari porta a l’infantilisme i al fanatisme.
Per a saber-ne més:
Claves para revisar mis creencias
Al dia amb les creences