Per: Joan Romans
Físic
Barcelona, març 2016
Foto: Creative Commons
Un dels pilars de la física quàntica és l’anomenat «principi d’incertesa» que va ser formulat pel físic alemany Heisenberg l’any 1925. Aquest principi diu, en poques paraules, que no es poden conèixer simultàniament i amb total precisió el valor de determinades parelles de magnituds físiques, com ara la posició i la velocitat d’una partícula fonamental (partícula subatòmica). Quanta més precisió es té del valor d’una magnitud, menys es tindrà de l’altra. Això implica que no és possible tenir la certesa absoluta de determinats coneixements. És l’indeterminisme característic de la física quàntica en contra del determinisme de la física clàssica.
En la nostra vida de cada dia, lluny del rigor que pretén tenir qualsevol disciplina científica, sabem molt bé que la incertesa o mancança dels nostres coneixements generals és gran, cosa que sovint no amoïna gaire perquè no afecta els nostres quefers habituals. Quan els coneixements es situen només dins l’esfera de la cultura general, no és cap problema per ningú admetre que n’hauria de tenir més.
El problema rau i afecta més quan el desconeixement toca àmbits que condicionen la manera de pensar i de fer. Sovint hem de prendre decisions que es situen en el llindar de l´ètica, –quan no es troben plenament dins aquest camp– i no sabem què pensar, ni què decidir, entre les possibles opcions que ens semblen assenyades. Tenim, per descomptat, normes, valors i principis morals que guien el pensament i ajuden a prendre la decisió més encertada en cada situació. Però també és cert que, davant determinades i complexes circumstàncies –que poden afectar de forma important la nostra vida i la dels altres–, ens adonem que tot aquest cabal de criteris no ens acaba d’ajudar, ja sigui perquè són insuficients, perquè no els acabem de creure, perquè no ho tenim prou arrelat a la vida o bé perquè no ens hem preocupat d’anar-ho cultivant per afrontar els reptes nous que la vida ens posa pel camí. Dubtem, tenim incerteses, ens paralitza la por a equivocar-nos i pensem que ens falta un coneixement més rigorós, –amb més certesa– per tal d’actuar correctament.
La incertesa no agrada, neguiteja i sovint roba serenor. La persona voldria tenir una resposta clara, precisa i immediata davant qualsevol dilema que es presenti. No haver de dubtar mai seria, potser algú pot pensar, una utopia desitjable. Però no és així i prou bé que ho sabem i que ho vivim.
I és que mai tindrem un coneixement absolut, una resposta definitiva a les qüestions més vitals, més humanes i més ètiques. El procés de dubte, deliberació i decisió és una característica de l’ésser humà. Hem d’aprendre a conviure amb aquesta incertesa que, en definitiva, ens fa avançar cap a una vida més humana, responsable i amb més plenitud. La rigidesa pot resultar paradoxalment fràgil. Afortunadament no som robots programats per respondre de forma automàtica a qualsevol interrogant que la vida ens plantegi. Altrament, on seria la tan lloada llibertat humana?
No ens movem en l’àmbit de les matemàtiques. No hi ha solucions úniques ni demostrables amb lògica racional. És potser en aquest camp on el mètode assaig-error pot resultar més dolorós. Només la vida mateixa ens dirà si hem pres decisions correctes. La vida planteja preguntes i ella mateixa respon.
Hem de llegir, llegir la vida.