Per: Rocío Muñoz Montes
Àmbit Maria Corral
Barcelona, març 2017
Foto: Margarita Amigó
El dijous 16 de març, l’Àmbit Maria Corral va tractar el tema sobre «El silenci fructífer» al 224 Sopar Hora Europea moderat per Assumpta Sendra, doctora en Ciències de la Comunicació i Humanitats.
El poeta, Javier Bustamante i Enriquez, va fer la primera aportació des d’unes apreciacions personals per acabar aterrant a la pràctica que fa al monestirde Sant Jeroni de la Murtra: acollir persones que volen fer silenci. Va dir que «El silenci té la mateixa entitat que l’aire, que l’aigua, que el Sol, que la terra, és indispensable per poder viure, i es troba a tot arreu. Jo sóc qui haig de despertar-me al silenci i prendre consciència de la seva presència a la meva vida. El silenci ho habita tot» i en el silenci nosaltres hi som i estem. Definí el silenci com «escolta, obertura dels sentits, sortida del propi llindar. És el despertar de tots els sentits, que permet rebre i donar.» A més, fructifica en la unificació de l’ésser i ens ajuda a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Perquè «la nostra persona cobra dimensions gràcies a la llibertat que dona el silenci, ja que el silenci és el codi comú que dissol les barreres dels diversos idiomes». Per acabar, explicà que les murtres són espais de repòs, per poder prendre distància de la quotidianitat, reflexionar, repensar i tenir tot això en un clima de solitud i silenci.
Daniel Gabarró, sherpa i humanista, constatava que el silenci no existeix i que tampoc fructifica. El que existeix és la paraula. Va dir que: «Anomenem silenci al moment quan callem perquè en realitat, quan jo callo començo a rebre, a ser, puc escoltar una veu profunda dins meu que pregunta qui sóc, què vull de la vida, què vull aportar a la vida. Aquesta pregunta sempre hi és però, a vegades, el meu soroll, el meu parlar, l’oculta». Afirmà que només podem escoltar quan ens buidem i deixem que la vida sigui, quan ens adonem que és la vida la que dona fruit a través nostre quan deixem que la paraula parli. Va dir dues maneres de trobar la paraula: adonar-nos que darrere de tot hi ha una cosa que no hi és, i escoltar tot el que sí que existeix, «perquè tot el que existeix només pot ser part del que és». Acabà afirmant que «quan callo deixo que la vida en parli. Jo no fructifico, el silenci no fructifica» la paraula és qui ho fa.
El professor a l’ISCREB i escriptor, Josep Otón, començà dient que «El silenci és segurament una cosa molt pròpia de la nostra naturalesa que ens fa ser humans, però que hem de tastar, endinsar-nos.» Parlà de dos tipus de silenci: el defensiu, aquell que posa barreres per no deixar que els altres entrin, i el fructífer, que és escoltar. Ressaltà que «quan fas silenci, quan tens absència de sorolls de fora, brollen els sorolls de dins. El silenci és la mare de la paraula i el que surt d’aquest és paraula viva». A més, té tres dimensions: escoltar-se a un mateix, als altres i al misteri de l’existència. Acabà amb algunes qüestiones pràctiques, ja que considera el silenci com una disciplina, germà de la profunditat i de l’atenció, que fa que ens obrim a les profunditats de l’ésser, ens dona arrels profundes, que fa que tinguem dins un abisme que fa que no ens movem a la superficialitat i que puguem escoltar allò que tenim i que normalment no veiem. És aleshores quan el silenci resulta fructífer.
Gemma Téllez i Bernad, presidenta de la Casa de l’Ésser, ens animà a conèixer-nos a nosaltres mateixos i parlà del silenci com a necessitat sentida i practicada. A partir de les seves experiències personals ens parlà del silenci com a escolta profunda, de voler compartir, construir i estar prop de l’altre. Afirmà que hi ha situacions complexes que «només es vencen des del silenci, des de centrar-te, confiar i des d’aquí treure tot aquell coneixement que tens». Presentà la Casa de l’Ésser, que va néixer amb «l’anhel d’acompanyar perquè cada vegada és més necessari». Explicità que: «Saber acompanyar vol dir escoltar tota la seva complexitat i també tot el que ens han de dir». Comentà que: «El silenci, com ens indica el principi de la paraula, ens permet dir sí, ens permet fer un gir de cent-vuitanta graus i en comptes de dir no, que és el que ens vindria de gust dir a vegades, per por, dubte o mandra, ens permet obeir des de l’escolta i dir on haig d’anar, mirar on haig d’acompanyar.» Finalment, ressaltà que: «Tot està relacionat amb tot, que tot és u, i que si jo sóc capaç de silenciar-me també el meu entorn se silenciarà, ja que és important que ens reconnectem amb nosaltres, al nostre cor, tot allò que pensem, sentim i fem.»
El sopar va concloure amb un col·loqui molt ric i interessant, gràcies a les intervencions de gran part dels assistents, que van acabar de perfilar el tema tractat.