Per: Pere Reixach
Especialitzat en estudis del pensament i estudis socials i culturals
Barcelona, abril 2017
Foto: Joan Magí Balsells
L’any passat dos matrimonis, bons amics meus, varen celebrar les seves noces d’or. Aquest any i el vinent, quatre matrimonis amics més, celebraran les seves noces d’or. Celebrar «noces d’or», cinquanta anys de convivència conjugal no deixa de ser avui una rara avis, un fet insòlit i excepcional a Espanya, on cada cinc minuts es trenca una parella. Un país amb la taxa més alta d’Europa en ruptures i la més baixa en nupcialitat, on abans del cinquè any de casats, un de cada set matrimonis, se’n va en orris. Informe sobre nupcialitat i ruptura de l’Institut de Política Familiar, elaborat amb dades de l’Institut Nacional de l’Estadística).
Tenint en compte aquestes dades, crec que les autoritats, semblantment com ho fan amb les persones centenàries, haurien de fer-los un públic homenatge. S’ho mereixen! No és fàcil conviure durant cinquanta anys «d’estira-i-arronsa» sense que es trenqui la corda i, sobretot, amb amor.
«L’amor, com que és el més profund dels sentiments humans, resulta el més contradictori i damunt seu es poden bastir tota casta de teories», així ho expressa Llorenç Villalonga a la novel·la Bearn.
Certament, l’amor és objecte d’atenció, d’estudi, reflexió i narració de totes les ciències i les arts. Tanmateix, permeteu-me que us ofereixi un petit i amateur treball de camp, fruit de la convivència i l’observació dels meus amics, sobre la seva actitud conjugal. Em plauria que pogués servir d’orientació a totes aquelles parelles que desitgen un matrimoni estable i durador, tal com molts s’interessen per les dietes i estils de vida de persones centenàries.
La resposta d’una de les dones en preguntar-li: «Després de cinquanta anys, encara estàs enamorada?» Va contestar-me: «És clar que ja no estic enamorada del meu marit. Però el continuo desitjant i és el meu millor amic. Som un equip». Aquesta resposta, espontània i concisa és, per a mi, la clau de volta que explica com es poden assolir i celebrar cinquanta anys de matrimoni.
Anem a pams, no és bo estar enamorat? Evidentment que sí, però l’enamorament és una rauxa, barreja de sentiments i desitjos que ens ajuden a sortir de la pròpia zona de confort per anar a la cerca d’una altra persona. Tanmateix, amb rauxa no n’hi ha prou per fer camí. Tot camí, sobretot si la fita és de llarg recorregut, necessita el seny per valorar la companyia i superar tots els obstacles del camí. Potser el binomi rauxa/seny, pot combinar-se posant molt seny a la rauxa i una mica de rauxa al seny.
La millor mostra de posar seny a la vida, és conrear l’amistat, tenir un amic. No ho dic jo, sinó el savi Aristòtil (384 aC) a l’Ètica a Nicòmac. Deia que sense amistat la vida fóra un error; que l’amistat és una condició per a la felicitat i un refugi per a la desgràcia; que és alhora agradable i bona; que és desitjable «per ella mateixa»; que consisteix més a «estimar que a ser estimat»; que no és possible sense una forma d’igualtat; que és més valuosa que la justícia; que és la més alta expressió de superació. També va dir que no és carència ni fusió, sinó comunitat, solidaritat i fidelitat: que els amics frueixen tant els uns dels altres com de la mateixa amistat; que no es pot ser amic de tothom, ni de la majoria; que l’amistat més alta no és passió, sinó una virtut. En resum, que «estimar és la virtut dels amics».
He parlat de l’amistat conjugal. Ara parlaré de l’afirmació: «Però el continuo desitjant…» Si el continua desitjant, és perquè ha sabut administrar bé el magnífic tresor de la seva sexualitat. No se l’ha gastat tot de cop. L’ha estalviat en la guardiola de l’erotisme. Segons Octavio Paz, Premi Nobel de Literatura 1990, en el seu esplèndid llibre La llama doble, distingeix entre «sexualitat» i «erotisme». En la «sexualitat», el plaer té una finalitat que és la reproducció, mentre que en «l’erotisme», el plaer «és un fi en si mateix». Continua amb la distinció, dient: «La sexualitat és animal; l’erotisme, humà». I tot acte humà de relació amb un altre, necessita empatia, sensibilitat, sentiments, seny i compromís. Tota relació, ètica i fecunda, s’ha de sotmetre a la màxima Kantiana: «No utilitzis mai una persona com a mitjà, sempre com un fi en si mateixa». Norma sagrada per a tota convivència.
«Som un equip» és sinònim de la famosa frase d’Antoine de Saint-Exupéry, autor del llibre El Petit Príncep: «Estimar, no és mirar-se l’un a l’altre, sinó mirar els dos en la mateixa direcció». Aquesta mateixa direcció pot ser la pròpia família, i/o una gran causa en favor de la humanitat.
El psiquiatre Robert Waldinger de Harvard i director d’estudis sobre el desenvolupament d’adults, en les conclusions d’un treball que li ha durat setanta-cinc anys, conclou: «Les relacions estables de parella i amistat de més de cinquanta anys, amb capacitat d’il·lusionar-se, suposen la clau per una vida feliç».
Permeteu-me un darrer consell de Gabriel García Márquez, Premi Nobel de Literatura 1982: «El problema del matrimoni és que s’acaba totes les nits després de fer l’amor, i s’ha de tornar a construir cada matí abans d’esmorzar».
Per molts anys!