Maria Carme Boqué Torremorell
És mestra d’educació infantil i primària, Postgraduada en Mediació i Resolució de Conflictes i Doctora en Pedagogia. Professora Titular dels Graus en Educació de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, on imparteix classes als futurs mestres d’infantil, primària i secundària.
Ha col·laborat amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya en els programes de convivència i mediació. És membre de diferents grups de recerca en què les principals investigacions giren al voltant de la cultura de pau, la ciutadania, la participació democràtica, la convivència, les violències i la mediació escolar. I és autora i coautora de diferents articles i llibres.
Els valors són vius
“Els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat
són els pilars de la convivència pacífica”
Com defineix un valor humà?
Aquesta no és una pregunta gens fàcil de respondre a la capçalera d’una entrevista. Per això, ho faré de manera senzilla: un valor és allò que val. Vivim en entorns farcits d’objectes, d’aparells i de dades que ens aclaparen. Què en queda al final del dia de tot plegat? Doncs només allò que ens toca, ens inspira i ens mou a ser millors persones. Per tant, ‘allò que val’ és significatiu en la mesura en què ens ajuda a créixer humanament com a individus i com a societats. Sovint, entenem els valors com a intangibles, però aquest no és el meu cas. Jo crec fermament que els valors són vius i es poden i s’han de dur a la pràctica, encara que sigui de manera imperfecta. La qüestió és, onada rere onada, incansablement i amb coratge, fer tot el possible per apropar-nos a la millor versió de cadascú de nosaltres.
Podem considerar que és el mateix un valor que una actitud?
No, els valors pertanyen més a l’àmbit de les creences, mentre que les actituds incorporen explícitament la disposició a actuar. Les actituds poden brollar d’un sentiment, d’un pensament o d’un estímul físic, per exemple: la por, un desacord, una agressió… Òbviament, en els exemples anteriors, l’actitud seria de rebuig i podria, o no, estar sustentada en valors. En canvi, quan ‘actuem en conseqüència’ fem conscientment allò que creiem, és a dir, l’actitud que adopten davant una determinada circumstància es correspon amb el valor que la inspira. D’això en diem “coherència”.
Quins valors considera més necessaris per a la convivència humana?
Sens dubte, els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat són els pilars de la convivència pacífica, però encarnats des de la perspectiva de la vulnerabilitat humana que tanta importància cobra en l’ètica de la cura. Ens cal, ara més que mai, defensar la vida en totes les seves manifestacions centrant-nos en les necessitats bàsiques, la protecció i el benestar. Això comporta posar en joc la responsabilitat i la cura envers un mateix, els altres i el planeta que compartim procurant evitar qualsevol tipus de dany. En aquest sentit, no hem d’oblidar, que en defensa de valors abstractes —pàtria, justícia, honor— al llarg de la història i, lamentablement també en l’actualitat, s’han comès atrocitats.
En el context educatiu, en concret a l’escola ja des d’infants, com s’ensenyen els valors?
No deixa de ser curiós el fet que l’educació en valors estigui totalment subjecta al signe polític dels governs que ostenten el poder. En lloc de consensuar uns valors mínims de convivència democràtica per tal d’equipar èticament les noves generacions, l’educació en valors, juntament amb l’educació afectiva i sexual, són causa permanent de controvèrsia i enfrontament. Cal recordar, que la primera mesura del ministre d’educació del Partit Popular, José Ignacio Wert, quan va arribar al poder el 2011, va ser erradicar la matèria de ciutadania i drets humans que acabava de prescriure el govern predecessor de signe socialista. Però, això, només és part del problema, ja que per a una educació en valors de qualitat es necessiten docents amb una formació ferma i una presència sòlida de l’ètica en el currículum. A banda, hi ha pedagogies que no s’ensenyen, sinó que es viuen i la didàctica de l’educació en valors només deixa petjada quan és vivencial.
En principi tothom educa i tots som educats, però com prendre consciència que, fins i tot, anant pel carrer mostrem els valors des del que som i fem?
En una societat pretesament laica s’ha cregut que era possible renunciar a educar en valors amb l’excusa d’evitar l’adoctrinament. Com a resultat, una àmplia majoria d’infants resten indefensos davant els valors que els transmeten la factoria Disney, primer, i les xarxes socials, tot seguit. Perquè en valors eduquem tothom i en qualsevol circumstància. De vegades, em pregunten per la qüestió de l’assetjament escolar, també conegut com a bullying, i a mi m’agrada assenyalar les seves arrels en el si de cada família quan, enfront notícies de patiment en diverses parts del planeta, s’actua amb total indiferència. De manera anàloga, l’assetjament envers un company o companya només és possible gràcies al silenci de la majoria d’espectadors que, bo i coneixent la situació, opten per girar el cap.
I les famílies, cada vegada més variades, com han d’assumir el seu rol d’educar en valors als seus fills?
Penso, però això només és una opinió, que les famílies, siguin del tipus que siguin, necessiten urgentment temps per a constituir-se i, actualment, el temps és un bé escàs. Ara tot ho fem de pressa i, fins i tot el temps dedicat als àpats (comprar, cuinar, parar taula, menjar, fregar plats…) s’ha escurçat gràcies a les màquines i als menjars preparats que permeten que tothom pugui seguir enganxat a la seva pantalla particular: s’han de veure sèries, s’ha de xatejar, s’han de seguir quotidianament els creadors de continguts, etc. Llavors, si no guanyem temps per ‘estar en família’, sense distraccions, és ben difícil plantejar cap tipus d’educació que permeti ‘ser en família’.
En conseqüència, la batalla dels valors es trasllada a l’escola, on se socialitzen persones amb creences plurals que han d’aprendre a conviure de manera natural i sana amb la controvèrsia. Pel que fa a les famílies, em sembla que seria imprescindible oferir-los acompanyament perquè, d’una banda, l’oferta de valors en un món globalitzat és immensa i costa de gestionar i, de l’altra, s’ha d’evitar caure en la imposició de valors als fills i filles en favor de què puguin construir un joc de valors propi. No és senzill.
Tot està canviant de manera accelerada i la crítica constant és que s’estan perdent els valors. És així?
Bé, jo sempre he estat una persona optimista i és quan miro al passat i no al futur que el veig fosc. Com se sol dir, mentre hi ha vida hi ha esperança i, per tant, cada dia i cada minut del dia tenim l’oportunitat de millorar. En l’àmbit dels valors, s’han afegit matisos, noves sensibilitats i alternatives de vida abans impensables. Ho trobo apassionant. El repte, aquí i ara, és escatir on establim els límits, quines línies vermelles no s’han de creuar mai i quins valors sobreposem a d’altres. Això requereix una reflexió profunda i sàvia. Per exemple, aquests dies ens preocupen les ‘manades’ d’adolescents que cometen violacions en grup a nenes petites i indefenses. Ens preguntem com els hem de jutjar. El veritable problema que se’ns planteja obre pas al que anomenem ‘dilemes ètics’ que contraposen uns valors (minoria d’edat dels agressors, context desestructurat, pobresa, accés a pornografia, violència en l’entorn, delinqüència) a uns altres (drets de la víctima, danys irreparables, suport, trauma, revictimització…). I, des d’aquesta perspectiva, sí, els valors fluixegen i, per ara, no es troba una bona solució.
Malgrat els canvis, considerem que la vida és el valor més preuat. Però, perquè hi ha tantes persones que menyspreen la seva pròpia vida i la dels altres?
Crec que quan resolguem aquesta pregunta tindrem la clau de volta de l’existència humana. La crueltat, per exemple, ja la trobem en infants ben menuts sense que ningú els l’hagi ensenyada. Pel que sabem, però, el gen de la maldat no existeix. De vegades penso que l’eterna lluita entre el bé i el mal és el que ens constitueix com a persones i em pregunto com seria un món sense maldat: un paradís?, la glòria?, avorrit?, buit de sentit?, alienant? L’important és que el camí que cadascú pren és fruit de les experiències viscudes i, per tant, sí que podem identificar aquells elements que en les trajectòries individuals inclinen la balança cap a un o altre plat. Diria que l’educació s’ha ocupat, primordialment, d’ensenyar a conèixer el món de fora i no ha contribuït gaire a ensenyar el món interior. Hi ha un camp immens d’acció quant a l’educació social, emocional i espiritual que tanta falta els fa a les generacions de la selfie expertes en conèixer-se exteriorment.
Un altre fet viu la societat en moltes realitats és la desconfiança. Com treballar el valor de la confiança tan necessari pels grups humans?
Els valors associats a la confiança —seguretat, autenticitat i fe en un mateix i en els altres, lleialtat, consistència, congruència, credibilitat— són fràgils i, alhora, relativament senzills d’avaluar. Quan es trenca la confiança, es trenca el vincle i no es deixa opció a que aflorin altres valors. En societats polaritzades com les nostres, a moltes causes els resulta essencial crear una forta divisió entre persones i grups que pensen de manera divergent. Quan s’esborra l’espai central apte per a l’intercanvi i l’escolta, tot queda reduït a l’enfrontament on suposadament guanya qui aconsegueix més adeptes. Tanmateix, la confiança es desenvolupa preservant la comunicació no-violenta i mitjançant proves de bona voluntat, és a dir, demostrant que es pot confiar en nosaltres i comprovant que podem confiar en els altres a base de fets.
Vostè és professora d’universitat, actualment com veu els joves referent aquest aspecte dels valors?
Els joves, sota el meu punt de vista, tenen veritable set de valors. A mi em sobta veure com, de sobte, redescobreixen l’estalvi, la vida al camp, el reciclatge, la comunitat, la cria d’animals, el desplaçament en bicicleta, l’alimentació frugal, entre molts d’altres valors que formaven part de l’univers axiològic dels nostres avantpassats. Crec que les noves generacions es van distanciant poc a poc de l’individualisme, del consumisme i del glamur d’un èxit massa lligat a les possessions per apostar per una vida senzilla i sana. Això no vol dir que siguin retrògrades, ni molt menys, sinó que estan aprenent a fer un millor ús de les tecnologies posant-les al servei de la persona. Però no hi ha una única manera de ser jove, és clar.
Sabem que les noves tecnologies han modificat moltes formes de relacionar-nos i no és el mateix una relació virtual que presencial. Com ho percep?
Em costa opinar, perquè, en el meu cas, no trobo comparables les relacions cara a cara i les relacions virtuals. Recordo un dia en què un infant d’uns dos anys plorava a la porta de l’escola. La seva cangur li va posar el pare en la tableta i em va sorprendre veure com el nen hi tenia una conversa totalment seriosa, on les llàgrimes eren tant reals com les paraules de consol que li adreçava el pare a través de la pantalla. Imagino que créixer envoltat de pantalles des de ben menut obre les portes a un altre tipus de relacions que poden complementar la presencialitat.
Vostè és experta en programes d’educació sobre la convivència i mediació, què suggereix per a la pràctica quotidiana?
El diàleg, basat en una escolta afectiva i efectiva, no té preu. I l’empatia, com a capacitat de comprendre l’alteritat, tampoc. Ara bé, en el meu cas, m’interessa apoderar les persones, enfortir-les gràcies a l’educació en valors, en la pau, en el civisme, en el conflicte, en les emocions i en la participació activa. De vegades es pensa que una persona pacífica és, forçosament, una persona que defuig els conflictes. Res més lluny de la veritat. Una persona pacífica sap viure en pau en contextos caòtics i sap confrontar les violències amb les eines de la comprensió, la compassió i la no-violència per transformar una realitat massa sovint injusta.
A més, ha realitzat investigacions sobre la cultura de la pau, de la ciutadania, la participació democràtica, la convivència, les violències… Com es pot visibilitzar aquest estudi teòric?
Jo, al sistema educatiu li demanaria serenor i fermesa. Venim d’atzagaiades innovadores inconnexes i mancades de sentit. Personalment, confio en els i les docents que, amb anys de pràctica, són ben capaços d’assenyalar els puntals d’una educació de qualitat sense recórrer a propostes galàctiques: una cultura sòlida, unes relacions interpersonals respectuoses, treball en equip, contacte amb la realitat, col·laboració amb les famílies, esperit crític i sentit comú. No cal reinventar gaire, oi? Només treballar bé, amb insistència i tossuderia.
I encara es pateix seqüeles de la Covid. Quins valors prioritza que puguin afavorir la persona i beneficiar la convivència?
Les seqüeles de la Covid-19 encara no les coneixem prou bé. El que està clar és que la majoria de persones no n’han sortit beneficiades. Tampoc no és nou el fet que qualsevol catàstrofe a qui més afecta és als més joves, perquè els estronca etapes essencials de la vida sense possibilitat de retorn. Potser sí que l’impacte de la pandèmia és tan gran que aviat parlarem d’una generació perduda. Amb tot, l’educació en valors des de l’autenticitat i la vivència pot capgirar aquesta situació sempre que sigui capaç de generar impacte. Penso que seria important crear espais de diàleg i d’intercanvi on els nois i noies enraonin sobre com se senten, què pensen i què els val: ‘enraonin’, quina paraula tan bonica!
Assumpta Sendra Mestre