Anna-Bel Carbonell Rios
Educadora
Foto: rezendeluan (Pixabay)
Data de publicació: 10 de febrer de 2025
Què és la salut? Segons l’Organització Mundial de la Salut és «un estat de complet benestar físic, mental i social, no només l’absència d’afeccions o malalties». Una definició que podria admetre tants matisos com persones i m’atreviria a dir, fins i tot, àmbits culturals. A partir d’aquí, doncs, unes simples pinzellades des d’aquells que hem perdut la salut física ja fa molts anys, però no per això la nostra malaltia ens defineix.
Més enllà del diagnòstic mèdic ple de vocables i termes incomprensibles que acaben reduïts a l’etiqueta popular amb què es conegui aquella malaltia; més enllà de la infinitud de proves, de tractaments, d’intervencions quirúrgiques, de recaigudes i d’hores passades a les sales d’espera… de tots és sabut que l’actitud d’un pacient davant d’un diagnòstic mèdic –sigui el que sigui– és cabdal perquè es converteix en una estratègia enfront de la malaltia que ho engoleix tot i que pot exercir una influència més que significativa en el procés d’adaptació a una nova forma de vida i, fins i tot, en l’evolució de la dolència.
Veure en una persona malalta sols el dany orgànic i oblidar-se de la seva trontollant i imprevisible reacció emocional seria una gran errada. Cada persona és un món, i també cada cos i la manera com aquest rebrà la malaltia. Vet aquí, doncs, que la medicina no pot ignorar la capacitat de tota persona de posar en funcionament recursos sanadors des d’una visió integrativa, donat que cada ésser humà s’ha de contemplar des de múltiples dimensions: biològica, psicològica, espiritual, emocional i social, que tot i que no es poden separar, sí que es poden distingir i enfortir, i ajudaran el malalt a enfrontar-se d’una manera o una altra a aquella nova i desconeguda realitat.
Així, doncs, probablement l’únic que diferencia una persona malalta d’una de sana és l’experiència en si mateixa, perquè especialment quan parlem de malalties terminals, cròniques, o de llarga durada… aquestes fan excepcional –ni millor ni pitjor, sinó diferent– qui les pateix. El pacient un cop acceptat el seu diagnòstic –que no vol dir rendir-se ni renunciar a la lluita– s’endinsarà en un complex món que capgirarà de totes el seu present i futur tant personalment com familiar. De tots els tòpics que es coneixen al voltant d’algunes malalties, n’hi ha un de ben cert i és aquell que diu que ningú sap el que es pateix menys el qui ho passa, perquè –tot i que la ciència avança i les investigacions ajuden molt a dibuixar mapes simptomàtics i a augmentar els índexs de supervivència– cada cos, cada persona, cada malaltia evolucionen diferent, i difícilment segueixen un mateix patró a descriure per tranquil·litzar o oferir una engruna de confiança i seguretat al malalt que sentirà com minva la seva qualitat de vida. Tenir cura de si mateix, baixar el ritme laboral i d’activitats… en definitiva, trobar el coratge i la força per reinventar-se i continuar tenint una vida plena, malgrat tot.
El recorregut vital a partir d’aquell diagnòstic inicial i variable en el temps serà més incert del que ja ho és normalment, però no per això menys important o vàlid si restem oberts i disposats a entomar la nostra única existència possible.
Com han dit diferents pensadors, la persona sana no és la que no té problemes, sinó la que està en condicions de resoldre’ls. Per això em sembla adient recordar una frase del doctor Jordi Gol que capgirava la màxima popular «mentre hi ha vida hi ha esperança» i deia «mentre hi ha esperança hi ha vida». Perquè l’esperança és, des d’aquesta perspectiva, un motor de la vida, una capacitat humana d’estimular les potencialitats que té cada individu. L’esperança ens empeny a caminar, a creure, ni que sigui precàriament en un futur, i transformar la malaltia en vida.
Vèncer la malaltia, controlar-la… és impredictible. En tot cas, però, el més important és comprendre el veritable paper que la malaltia juga o deixem que jugui en la nostra existència com experiència particular i genuïna.