Ressenya 261 Sopar Hora Europea
Fotografia: Esther Borrego
Data de publicació: 16 de novembre de 2026
El dijous 29 d’octubre, l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 261 Sopar Hora Europea per tractar el tema En un món accelerat, la capacitat d’aturar-se. El president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, va donar la benvinguda als assistents i la directora, Assumpta Sendra, va presentar el tema i va donar la paraula als ponents.
La primera intervenció va ser a càrrec de Cori De Dalmau, llicenciada en Farmàcia, que va citar el filòsof Byung-Chul Han que descriu la nostra època com una societat del rendiment, on cada persona se sent impulsada a fer més, a mostrar-se més i a obtenir resultats constantment. Viure accelerats ens fa perdre la capacitat d’aturar-nos, per viure amb més consciència, més centrats i per tant amb més sentit. Això ens porta a un món cada vegada més complex i més fragmentat. La fragmentació comença dins nostre i suposa una pèrdua del nostre centre. Va destacar quatre fragmentacions que afecten la nostra cultura contemporània, com són separar l’espiritualitat de la vida quotidiana, l’economia de l’ètica, el coneixement de la transformació i l’individu de la comunitat. Per tornar a relacionar aquestes dimensions i viure amb més consciència,cal aturar-se.
Vivim envoltats no només de soroll exterior, sinó també de soroll interior, de pensaments, interpretacions, records, ferides, expectatives, desitjos, que distorsionen la nostra manera d’escoltar, de ser i de percebre. D’aquí la importància de recuperar espais de silenci per començar a escoltar de veritat. Vivim distrets, atrapats entre els records del passat i les preocupacions del futur. Mentrestant, el present se’ns escapa. Tot allò veritablement important necessita temps. Hi ha processos que només es poden desplegar quan se’ls concedeix el temps que necessiten. No s’han de forçar els resultats ni pretendre controlar-ho tot. La paciència no és passivitat, és confiança.
Sovint vivim tancats en les nostres certeses, les nostres pors o les nostres rutines. Però la vida és canvi, novetat i transformació constant. Només qui s’obre pot créixer. L’obertura genera transformació i vida, en canvi el tancament genera rigidesa i mort. Viure oberts ens porta acontemplar.Hem perdut la capacitat de mirar amb profunditat, de sentir i de contemplar. Cada vegada és més difícil en un món que no deixa de canviar. Veure pot ser un acte superficial i ràpid; contemplar exigeix temps, paciència i disponibilitat interior.
La bellesa té la capacitat d’aturar-nos, de treure’ns de nosaltres mateixos i d’obrir-nos a una realitat transcendent. La bellesa ens convida al silenci, a la contemplació i a una manera més profunda d’atenció cap a la realitat. Aturar-se no vol dir aïllar-se, al contrari, significa comprendre la nostra interdependència. No existim separats, existim en relació. Depenem dels altres, de la natura i del món que ens sosté. Va recordar el monjo vietnamita Thich Nhat Hanh, que va utilitzar la paraula interser per expressar aquesta realitat: Tot està connectat amb tot. Tot és en tot. Quan això deixa de ser una idea i es converteix en una manera d’existir i relacionar-se amb les coses, canvia la nostra comprensió de nosaltres mateixos i la nostra manera d’actuar i de relacionar-nos amb tot. Els rituals, segons Byung-Chul Han, són petites accions o pràctiques simbòliques repetides, que es converteixen en accions plenes de sentit i ens ajuden a crear comunitat i estabilitat. Els rituals no són rutines buides, sinó maneres de cuidar l’atenció i els vincles.
Va concloure dient que en una societat que viu accelerada, potser el veritable acte revolucionari consisteix a aturar-se, per tornar a estar presents a la nostra pròpia vida. Perquè, al final, una vida plena i amb sentit no depèn de la quantitat de coses que fem sinó de la qualitat de la nostra presència en allò que vivim.
A continuació, el psicòleg i escriptor, Xavier Guix, va aprofundir sobre la fragmentació del temps, dient que abans les coses tenien un sentit perquè es podien relligar en el temps. Venim d’un passat, estem en un present i ens adrecem cap a un futur. Però tot d’una les regles del joc comencen a canviar a partir de molts aspectes sociològics, polítics, contextuals i ambientals. Tota aquesta sèrie de canvis ens porten a una acceleració dels processos que suposen trencar la nostra percepció del temps. Avui, la conseqüència de tot això ens ha conduit a una narrativa social en la qual hi ha dues paraules claus. La primera és que ens hem convençut que no tenim temps i això és un problema, perquè és no ser-hi, i al no temps s’hi afegeix el no futur.
Si una persona parteix del primer principi ‘no tinc temps’ i ara hi afegeix ‘no tinc futur’, tot esdevé immediatesa i res té sentit. Aquesta immediatesa ens produeix un efecte psicològic molt visible, que és la baixa tolerància a la frustració. Per resoldre això cal recuperar la narrativa del sentit del temps, del sentit de la pròpia identitat i del propi sentit de la vida. Quan s’està recomanant tornar a la quietud, a la desacceleració, quan s’estan fent crides al silenci, s’està recomanant que tinguem la capacitat de situar-nos en més quietud.
Si no hi ha futur, el que acabarem vivint és desesperança. Val la pena viure, no només per mi, sinó també pensant en un autèntic llegat de consciència, un llegat d’allò que he viscut i dels valors amb què he viscut. Necessitem recuperar el sentit de l’esperança perquè la narrativa del no temps i la narrativa del no futur ha calat. El temps existeix, per tant el temps seguirà existint. I el futur segueix existint, perquè el futur no és una altra cosa que l’obertura que tenim vers el que pugui venir.
D’alguna manera, quan demanem aquesta quietud, quan demanem tornar a asserenar-nos, quan parlem justament de tornar a aquest espai interior, és perquè només hi ha un lloc on podem començar a trobar aquesta serenor que ens permeti prendre aquestes decisions respecte de com vull viure el temps de la meva vida i com vull que sigui el futur que vull viure. Per això necessito un espai que em permeti silenciar la ment i l’escolta profunda de qui soc i què em demana la vida. I això és un aprenentatge, una escolta i un entrenament de la ment. No ens creguem en absolut que no tenim temps, no ens creguem que no hi ha futur, perquè això només està en la narrativa, però no està en l’experiència.
Per acabar, l’artista Marta Montcada, sòcia cofundadora de l’Associació Salvem El Jardí 2014, va explicar que el temps, d’alguna manera, és una globalitat. El temps el portem dins i quan no el sabem distribuir o ens accelerem, patim moments d’angoixa que ens porten a no saber entendre el valor que té viure aquest ara i ser presents amb consciència. És un llegat que ens deixen pares i generacions anteriors. Sentir el temps no accelerat és poder entendre l’ànima de la persona que tens al davant i veure-la amb transparència.
Concretament va parlar del Jardí del Silenci, que ha estat una pràctica inesperada de posar en praxi i en col·lectivitat la disposició del temps i del voluntariat en un cas paradigmàtic que va passar al barri de Gràcia de Barcelona. Aquest Jardí abans era un convent amb el seu petit jardí claustre centenari, i d’una forma sobtada els veïns del barri es van adonar que, d’un dia per l’altre, aquest espai desapareixia, producte de l’especulació immobiliària.
Dintre del convent hi havia un jardí centenari que tots els veïns el coneixien com un lloc de pau, d’ocells, d’arbres i glicines centenàries que efectivament donaven un carisma de verd, justament ara que estem en plena emergència climàtica i emergència existencial en tots els aspectes. Però l’emergència climàtica també ens afecta molt perquè com més perdem el tema natura, més ens desequilibrarem. Nosaltres som natura i sense natura no vivim l’harmonia que desitja l’ésser humà. Doncs amb aquesta humanitat els veïns del carrer, amb coneguts i altres no tan coneguts, van fer una lluita de carrer. Aquell patiment, aquella solestàlgia que sentien, que un jardí centenari, un equipament, una escola, un convent i una església se n’anava a terra, no s’havia de permetre.
No només es va recuperar aquell espai perquè el Jardí continués existint, sinó que el projecte va consistir a engrandir-lo i a donar-li un sentit. El primer va ser entendre que no es podia perdre un ‘pulmó verd’, però alhora també un refugi per a la humanitat que veiem pels carrers o per les places. Es va aconseguir fer un projecte comú i global, que ja fa catorze anys que funciona. Per poder-lo salvar i que fos estable es va constituir com a Associació Salvem el Jardí. Però, de fet, el que vol dir és salvem-nos a nosaltres mateixos perquè, salvant-lo d’aquesta manera tan pragmàtica, es va fer el que s’anomena un centre cívic a l’aire lliure, organitzant actes amb música, tallers de natura, inspiracions poètiques, teatrals, fins i tot és aixopluc d’iniciatives de diàleg interreligiós, de persones que fan meditació, reflexió, txi-kung, taitxí i danses tradicionals d’altres països.
Va acabar dient que hi ha esperança de no anar sempre de bòlit, però per això hem d’ajudar molt les noves generacions a com administren el seu temps, que no ens ho regalen només per haver nascut aquí. Som natura i aquesta natura vol ser feliç, vol viure i vol créixer.
Finalment, es va obrir el diàleg a tots els assistents per reflexionar, encara més, sobre el silenci i com conrear la cultura de la interioritat.
