Volem ser lliures. Aquest és el clam que han cridat milers d’homes i dones al llarg de la història de la humanitat. La pregunta clau és què significa ser lliure, què vol dir viure en llibertat. Malgrat la definició que escollim, allò de què no hi ha dubte és que ser lliure és molt difícil, que si alguna cosa trobem a faltar en el nostre món són mestres de llibertat, és a dir, persones que ens mostrin com podem viure en llibertat. D’una cosa ja ens va avisar E. Fromm: la llibertat fa por i ser lliures és una aposta arriscada i exigent, que genera inseguretat per la solitud que experimenta la persona autènticament lliure.
La llibertat és ser senyor d’un mateix. Ser lliure significa ser subjecte i no objecte, moure’s per raons i propòsits conscients. En definitiva, és arribar a ser jo mateix; per això és tan important conèixer qui sóc i com sóc. Aquest aprenentatge és el camí per a entendre la meva llibertat.
La llibertat humana no és omnímoda i, per tant, és limitada com tot el que fa referència a l’ésser humà. Algunes persones pensen que ser lliure és decidir el que un vol al llarg de la vida. Però obliden que les grans decisions de la vida: existir, morir, envellir, emmalaltir, no les prenem nosaltres, ens vénen donades per la nostra condició humana. I com diu el filòsof Josep M. Esquirol: «Quan parlem de condició humana i només ens fixem en els límits no entenem què estem dient. Quan parlem de condició ens estem referint a quelcom que és un límit i alhora, una condició de possibilitat. I pot ser més una condició de possibilitat que no pas un límit. Si, d’entrada, quan pensem en la llibertat pensem en termes de límits i obstacles, malinterpretem la llibertat, perquè creiem que hi ha una llibertat individual i uns límits que ens vénen donats per la llibertat dels altres».
La llibertat no pot ser un simple atribut individual; comporta en si mateixa una dimensió social. Una llibertat individual és tan estèril com un individu absolutament sol. Una llibertat esclavitzada per uns altres seria tan estèril com l’anterior. Hem de superar el tòpic que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Hem de començar a entendre que la meva llibertat comença amb la llibertat de l’altre i es construeix amb els altres, perquè jo sóc amb altres i els altres han estat la condició de possibilitat del meu viure. No puc tenir por de ser lliure i que els altres siguin lliures, perquè la llibertat és constitutiva del que sóc i del que són.
I per a què ser lliures si no és per a estimar? Una persona lliure, senyora de si mateixa, intel·ligent, però que no estima, espanta els que l’envolten. Sense llibertat no pot sorgir l’amor. L’amor que té tants matisos i formes com relacions humanes hi ha, és un fet necessari. No és un suplement, una cosa opcional que pugui viure’s o no sense que canviïn els aspectes substancials de la vida, és un element de la plenitud de l’ésser humà.
Jordi Cussó i Porredón