ESDEVENIMENTS

No hi ha esdeveniments!

Revista Re

El sentit del tacte, podríem dir, és el més primari i el més ric, que comença des de l’inici de la vida i arriba fins al final de l’existència…

Subscripció Revista RE

 

    Nom i Cognoms (*)

    Correu electrònic (*)

    Telèfon (*)

    Accepto a donar informació personal i estic d'acord amb les condicions de la Política de privacitat (Obligatori)

    Categories

    Revista RE

    Últim número

    • El sentit del tacte

      El sentit del tacte, podríem dir, és el més primari i el més ric, que comença des de l’inici de la vida i arriba fins al final de l’existència. Quina importància tan gran i indiscutible té la relació de tendresa ja en la infància! El primer gran estímul de tendresa que haurà de créixer al llarg de tota la vida.És admirable la primera sensació que té l’infant quan cerca l’acaronament i l’escalf d’algú que el pot abraçar…Qui és capaç de negar una mà amiga al final de la vida d’una persona? Tal com expressa en el seu text, el neuròleg Jordi Montero: «Només després d’haver sofert un període de COVID-19 de més de dos anys, vam poder adonar-nos de la importància, freqüència i intensitat d’aquestes relacions pell a pell en la societat humana. Vam perdre en gran part el contacte físic i això, per als llatins, és encara més significatiu perquè ens agrada tocar: petons, abraçades, encaixades de mans, carícies afectuoses i enèrgiques amb la mà en el clatell de l’altre.»Per tant, consideremoportú donar una visió científica de molts aspectes del sentit del tacte tan extens i a la vegada desconegut.Se l’ha utilitzat des de ser artífex de la relació humana fins a unes dimensions ètiques que han passat per uns trànsits variables que van més enllà de la comunicació interpersonal. S’ha dit de tot. És hora que intentem tractar el sentit del tacte des de diferents vessants. Reconeixem que darrerament s’ha investigat i s’ha escrit molt sobre aquesta temàtica. Especialment se l’ha relacionat amb l’àrea dels sentiments i deles emocions. Tots apunten més enllà, ja que el sentit del tacte permetla comunicació interpersonal,capaç de provocar a través del cervell uns processos comunicatius per tal de conduir-los a una comunió de sentiments, sovint prou intensos, en què les neurones treballen per promoure que el cervell regeixi forts estats emocionals. Desitgem donar pas al to científic i valoratiu que avui s’està estudiant intensament. Per exemple, què passa en aquelles persones que no tenen mans? Com es poden suplir a través de robots o d’avenços quirúrgics? Com s’han de potenciar en aquests casos altres zones del cos que es poden educar per a una sensibilitat davant de mancances? L’evolució del fenomen comunicatiu que es decantava principalment vers una línia de sexualitat, veiem que avui pot rescatar molts elements que van més enllà, fins i tot, d’actituds frívoles. Sabem també que el tacte ens ajuda en la comunicació no verbal per expressar tantíssimes emocions, des de l’alegria a la tristesa, des de l’apreci al rebuig, des l’amor a l’egoisme… Realment el tacte és com un detector sensorial que percep la realitat dels altres. També el tacte és un sensor que percep qualsevol canvi produït en l’ambient.


      Llegir més
    • 111.Deixar de mirar per poder sentir

      Cristina Gutiérrez Lestón Educadora Emocional i directora de La Granja AbilityTrainingCenter   «Descalça al bosc he sentit com si tot desaparegués, i només existíssim el bosc i nosaltres a l’Univers» em diu la Júlia, de 12 anys, amb els ulls encara embenats, després de fer l’activitat de Bany de Bosc amb la seva classe de 1r de l’ESO. Em va impressionar la seva reflexió, i vaig pensar en quelcom important avui dia, i és que per poder sentir, de vegades hem de deixar de mirar. El que observo en la meva feina és que el sentit de la vista és tan poderós que ens fa jutjar, ens imposa creences i fins i tot, ens fa decidir sense tenir en compte els altres sentits que també tenim, però que han perdut quasi tot el seu protagonisme els darrers anys. L’acceleració del món i, en especial, l’avanç tecnològic que durant la pandèmia s’ha fet més omnipresent, ha convertit el sentit de la vista en el vehicle principal per estar connectats a xarxes, plataformes i reunions, pel que ha pres encara més rellevància i també, una enorme responsabilitat que ha desdibuixat o fins i tot ha anul·lat els nostres altres sentits; l’oïda, el gust i el tacte que també tenen una important missió, com vaig descobrir aquella tarda amb aquell grup d’infants. Amb els ulls embenats, la Júlia va descobrir que el bosc feia una olor molt especial, que la calmava. Es va adonar que hi havia zones on els ocells cantaven més, i d’altres on el silenci era tal, que li permetia escoltar la seva respiració, ara profunda i assossegada. Amb només 12 anys, descalça, va notar que la terra no estava freda, ni tampoc calenta, i que el tacte la feia sentir-se tranquil·la. Al principi, li costava caminar perquè li punxaven les pedretes del camí que no veia, i li feia por fer-se mal. Però tots els nens i nenes es van ajuntar, agafant-se de la mà com per a protegir-se, i això la va fer seguir endavant. Poc va trigar en accelerar el seu pas fins que les petites protuberàncies de la natura van deixar de molestar-la… i de preocupar-la. No, la natura no era perillosa, ara podia somriure, gaudir, sentir, respirar, i els seus dits jugaven entremaliats amb la sorra i les herbes del camí. Es sentia lliure, tot i no veure res. Encara ningú li havia dit que la llibertat està més en acaronar una mà amiga o en confiar en els peus nusos. Vaig observar com la Julia ja no sentia por perquè els altres sentits que tenim els humans, el tacte, l’oïda i l’olfacte, van poder ocupar-se de fer la seva feina; sentir la vida sense jutjar-la. I just en aquell instant tot va desaparèixer, i a l’Univers només van romandre ella, els companys i companyes i el bosc, que aquesta vegada, tot i portar els ulls embenats, sí havia vist, però per dintre, que és quan de veritat es veuen les coses. cristina@lagranjatc.com barcelona.lagranjatc.com


      Llegir més
    • Entrevista a Miquel-Albert Soler

      Miquel-Albert Soler És doctor en Ciències l’Educació i professor de ciències. De l’àmbit de la pedagogiaha publicatDidácticaMultisensorial de las ciencias: un método para alumnosciegos, deficientesvisuales y tambiénsinprolemas de visiónde l’EditorialPaidós, i el conte de sensibilització social Els sis clauets màgics de l‘Editorial Claret. Ha treballat com a professor i pedagog en el Centre de Recursos Educatius ONCE Catalunya i com a professor de l’IL3 de la Universitat de Barcelona. Actualment col·labora en diferents mitjans radiofònics i imparteix xerrades de sensibilització social a les escoles i segueix escrivint i publicant. És president de l’Associació Mirada Solidària www.miradasolidaria.net Eduquem el sentit del tacte  «El tacte és una importantíssima via d’entrada d’informació molt variada i extensa, alhora que també és una forma d’expressar els nostres sentiments»   Des de quan és invident? Des dels 15 mesos d’edat, però jo no conservo memòria d’aquest breu període en què hi vaig veure no sé si bé del tot o molt probablement ja amb limitacions progressives. Com ho fa per situar-se en el teu entorn, si no hi ha una memòria visual, uns referents? Per situar-nos en el nostre entorn ens cal tenir memòria espacial, cal que coneguem l’estructura i organització de l’espai que ens envolta. La percepció visual d’aquest entorn és una manera d’aconseguir aquest objectiu, però no l’única. Les persones cegues explorem i memoritzem l’espai que ens envolta gràcies a les percepcions tàctil i auditiva principalment, tot prenent les referències d’aquests tipus més adients a cada situació. Per això, si els entorns físics compleixen certes mesures d’accessibilitat (aceres ben delimitades, semàfors acústics…) se’ns facilita molt la mobilitat autònoma. Per tant, vostè ha desenvolupat de manera més profunda el tacte. Com descriuria aquest sentit del tacte que demana tocar? El tacte és una importantíssima via d’entrada d’informació molt variada i extensa, alhora que també és una forma d’expressar els nostres sentiments emprada adequadament per poques persones a la nostra societat. Gràcies al sentit del tacte les persones cegues i amb baixa visió podem llegir i escriure en el Sistema Braille, el nostre codi de lectoescriptura que ens va treure de l’analfabetisme. El sentit del tacte demana contacte amb l’altre. És un dels sentits que cal tenir més cura perquè amb el tacte es pot acariciar o agredir? A més, hi ha un factor emocional significatiu? I tant que sí! Quan eduquem el sentit del tacte cal tenir molt present aquesta component afectiva i sensorial. Hi ha persones que no saben tocar als altres sense molestar, o no saben abraçar ni amb la intensitat correcta ni amb la transmissió de sentiments que hauria de comportar. I això es percep per part de l’altre. Són exemples de les conseqüències d’una educació deficient d’aquesta component afectiva del tacte. Quan va escriure i publicar el conte amb il·lustracions d’Òscar JulveEls sis clauets màgics en què recrea la biografia de Louis Braille pels més petits. Què pretenia i quins són aquests sis clauets? Els sis clauets són els sis punts que conformen l’anomenat signe generador que origina totes les grafies del Sistema Braille. Alhora són els protagonistes d’un conte de sensibilització social per a nenes i nens de 6 a 12 anys aproximadament. Avui el Sistema Braille està molt desvaloritzat al nostre país, fins i tot en àmbits més específics a la ceguesa. La presència social del Braille ha d’anar molt més enllà dels etiquetatges de productes (que són molt importants i tot i això molt minsos), cal modernitzar i acurar la seva didàctica en els infants amb ceguesa que el tindran com a únic codi de lectura i escriptura, cal acceptar-lo com a codi complementari en l’alumnat amb baixa visió, etc. I la millor manera d’assolir aquests canvis socioculturals és amb la conscienciació i sensibilització dels més petits i jovenets, les futures generacions. Aquest conte, a més d’educar en valors com la superació personal, l’autèntica solidaritat amb l’altre, la importància de pensar en tothom a l’hora de fer les coses, etc., pretén posar el seu granet de sorra en aquests canvis socioculturals. En el món educatiu és una lluita constant voler donar normalitat als nens amb ceguesa, ja que necessiten fer un seguiment diferent. Què creu que cal tenir en compte per afavorir aquestes situacions? Cal que aquest seguiment diferencial requerit s’inclogui en el sistema educatiu ordinari i deixi de ser extern a l’escola. Tot l’alumnat d’una escola té el dret a trobar respostes a les seves necessitats educatives a dintre mateix de la seva escola, de forma que l’acció docent de suport no sigui externa. Això demana molts més recursos per part de l’administració i una reorganització dels suports específics. Igualment cal una formació universitària del professorat més especialitzada. Aquesta resposta seria de llarga exposició, però jo penso que la situació actual està en la filosofia correcta però no, en canvi, en la metodologia aplicada. També ha escrit el llibre Didácticamultisensorial de las ciencias que ofereix un mètode pels alumnes cecs i amb deficiències visuals. De què tracta aquesta didàctica? L’ensenyança i aprenentatge de les ciències s’ha fet sempre d’una manera exclusivament visual. D’això ja me’n vaig adonar quan jo, essent cec, estudiava ciències i la seva didàctica. Posteriorment, quan jo em vaig dedicar a ensenyar-les a alumnes cecs i amb baixa visió, vaig proposar-me canviar aquesta tendència mitjançant la innovació i la investigació-acció. Així vaig realitzar la meva tesi doctoral gràcies a la qual va néixer la Didàctica Multisensorial de les Ciències, que proporciona un ampli ventall d’estratègies per ensenyar i aprendre ciències a través de tots els sentits, tot realitzant d’una altra manera les pràctiques al laboratori, les observacions, l’adquisició de conceptes, etc. I aconseguir-ho de manera inclusiva, és a dir, que és un mètode vàlid tant per l’alumnat amb ceguesa i baixa visió, com per a l’alumnat sense problemàtiques visuals, ja que a tots ens beneficia activar tots els sentits en els aprenentatges. I pels ciutadans del carrer, quina pedagogia creu que cal aprendre per saber tractar correctament els invidents? Sempre hi ha com un sentiment de compassió…? Actualment penso que el sentiment de Llegir més


      Llegir més

    Números anteriors

    Si vols adquirir-n’he algún dels últims números en format digital pots fer-ho a través de la web iQuiosc.cat 

    Sopar Hora Europea
    • 240 Com llegim la història?

      Com llegim la història? El darrer Sopar Hora Europea va tractar sobre les falses notícies que apareixen en els mitjans de comunicació per esbrinar què hi ha de falsedat i de veracitat, i per copsar els perjudicis que produeixen les falsedats i com detectar-les. Quan llegim la història fem referència al passat, tant del llunyà com el present. En aquest cas intervenen molts elements de credibilitat que són les diverses fonts: paleografia, documents escrits, relats populars, tradicions, etc. i a més la intenció dels redactors. La història més propera als nostres temps s’abasteix principalment ja de documents escrits, d’imatges, d’elements electrònics i d’àmplies tecnologies pròpies d’una evolució documental. Com s’ha d’entendre, avui, la veracitat històrica? Potser contrastant les fonts, intentant situar el lector a les realitats dels temps en què succeeixen els fets, tenint en compte el passat, la cultura de l’època, els fets socials, els religiosos, etc., és a dir, el propi context. La nova historiografia té una gran cura de situar els temps dels esdeveniments i va més enllà de la simplificació del fets bèl·lics, polítics o dels governants. Sovint es barregen llegendes i tradicions que esbiaixen la realitat i es produeixen mitges veritats. Això es complica quan apareix la novel·lació dels esdeveniments històrics que necessiten fer molt atractiva la lectura i s’hi barreja la imaginació dels autors que normalment solen ampliar en nombre de pàgines les seves versions. El lector avui, excepte l’historiador, cau fàcilment en el parany de la lectura ràpida que va estar molt de moda fa uns anys quan s’explicaven tècniques d’agilització del moviment dels ulls, fins i tot per llegir de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. Deien que s’agafava una idea general. Altres mètodes són a partir de la lectura dels índexs i dels titulars per fabricar un cert relat personal en què és suficient l’espigolar fragments de frases per concloure amb les ratlles finals de l’obra. Quants lectors presumeixen de llegir novel·les i obres sense afany de crítica! Sabem que la cerca de textos a través de les xarxes ens possibilita molta documentació, però cal tenir cura amb la procedència de les fonts i contrastar-les. En aquest Sopar no es tracta de fer una classe de lectura, sinó de saber aprofundir els moments històrics. Goethe deia que: «per llegir cal entendre, per escriure cal saber i per comprendre cal creure». Pensar en fets puntuals desarrelats de l’entorn, del passat i del seu futur desfigura la realitat. D’una manera especial intervé l’esperit crític que serveix per contrastar els esdeveniments i apartar-se de la simplicitat còmoda que sovint és el recurs per llegir novel·la, però llegir història és molt més seriós i profund. Quantes rancúnies, odis i venjances s’han justificat per una mala lectura de la història, fent-la tendenciosa, frívola, satírica… que porten a ressentiments que són contraris a la pau i a la convivència i no faciliten l’objectivitat per tenir una justa memòria de la història.

      Llegir més
    • 239 Sopar Hora Europea: Fake news i la Postveritat

      Un dels reptes tecnològics del segle XXI és lluitar contra les fake news, és a dir, les notícies falses, per poder identificar-les, evitar la seva reproducció i poder desmentir-les. Alguns autors consideren que és com una mena d’epidèmia que demana trobar mecanismes per cercar la veracitat. Les notícies falses corren fàcilment, des dels comentaris que un fa al carrer, en una tertúlia, per telèfon, des dels mitjans de comunicació… o per Internet. Quan és per Internet aquest fenomen se l’anomena fake news perquè l’emissor és anònim i hi ha grans dificultats per controlar-ho. Els habituals mitjans de comunicació, la ràdio, premsa, televisió ja tenen els seus codis ètics i les lleis civils que reconeixen i valoren la falsedat de les notícies. A més, el dret civil recull les falsedats i aplica els corresponents càstigs per restituir el bon nom o la fama o el dany moral. La cerca de la veracitat dels fets permet rectificar el missatge. Quan parlem de fake news ens les xarxes socials ens trobem en un fenomen molt estès, ja que fàcilment es pot modificar, tergiversar o retocar imatges, vídeos, àudios… sense que es qüestioni la veracitat. Podríem dir que entre altres, les fake news porten la intenció d’enganyar, de manipular, induir a l’error i confondre l’usuari per ta l d’aconseguir uns fins perversos. És fàcil tenir accés a Internet i a les diferents xarxes i plataformes: Facebook, Twitter, WhatsApp… que es viralitzen i es multipliquen fins a l’infinit. Són les mentides, sempre n’hi han hagut, però ara són en uns mitjans i un context nou que d’una manera senzilla és accessible només fent un click! A més, aquests missatges es fan córrer lliurament i quan s’utilitzen políticament o socialment per desprestigiar, desqualificar i danyar són una amenaça per la credibilitat i la convivència. Cal posar-nos en el lloc de l’emissor per esbrinar quines són les seves intencions, el seu to invasiu i poc respectuós. La majoria que som els receptors hem de valorar quin és el nostre grau de recepció, quines emocions vivim quan ens sentim interpel·lats per missatges que no són veritat i estan manipulats amb la intencionalitat de ferir el lector. De fet la Postveritat és una mena de mentida en base a les emocions. En el rerefons hi ha fets emocionals que afavoreixen aquesta falsa credibilitat que desinforma i condiciona els receptors per crear unes respostes que poden fomentar unes actituds que el faran canviar. Sabem que és difícil mantenir una actitud ètica davant el dubte que poden crear els missatges. Des de fa temps se sap que els algoritmes de les grans xarxes socials afavoreixen que les persones vegin només els continguts que sintonitzen amb les seves preferències, creences, ideologies… I es creen àmbits tancats (clusters) de pensament i opinió dins dels quals la visió és cada cop més radical. És fàcil crear narratives fantasioses que originen les fake news, sense que els usuaris contrastin aquestes històries amb altres punts de vista. Aquests haurien de ser capaços de saber gestionar i esbrinar què és veritat i què és mentida i que són les mitges veritats. Tots som productors de relats, narracions i missatges. Ens preguntem: Què fan les organitzacions i administracions nacionals i internacionals per aturar aquesta epidèmia de les fake news? Quines són les causes d’aquest fenomen de les postveritats tan habituals? Què podem fer per verificar l’autenticitat de les informacions rebudes? Qui ensenya a diferenciar la informació veraç de les fake news? Quins fonaments ètics han de guiar-nos per evitar ser re-emissors d’informacions falses?   Ponents: Joan Salicrú i Maltas Periodista. Promotor de la productora audiovisual Clack. Codirector de la revista Valors Leticia Soberón Mainero Psicòloga. Experta en Intel·ligència  Col·laborativa.  Cocreadora de delibera.com  Alba Tobella Codirectora – Verificat   Moderadora: Assumpta Sendra i Mestre Directora de l’Àmbit Maria Corral

      Llegir més




    Escolta aquí les ponències de l’últim Sopar hora europea!

    Barra_spotify_1a
    Barra_google_1a

    Àmbit en Twitter

    Espais de formació
    Diàlegs Revista RE

    Universitas Albertiana

    La Universitas Albertiana és una associació no lucrativa que busca generar, difondre i compartir coneixement…

    Revista RE

    ètica en temps de penúria

    Número 61
    Gener 2010

    Institut Diversitas

    Els eixos d’intervenció prioritaris de l’Institut Diversitas són la diversitat…

    Memòria 2019

    L’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral és una associació, declarada…

    40 anys de l'Àmbit Maria Corral
    L'Àmbit celebrà 40 anys d'existència al 235 Sopar Hora Europea que tractà sobre «Creativitat i fidelitat»
    Pinzellades de Realisme Existencial
    Fragments de diferents articles d'Alfred Rubio sobre diferents aspectes de la persona i la societat
    Vorera del riu Congost
    Compartim el video que va ser el suport durant la ponència de Josep M. Forcada en el 225 Sopar Hora Europea per mostrar el procés de pintar un quadre.
    Fes-te col·laborador de l'Àmbit

      Accepto a donar informació personal i estic d'acord amb les condicions de la Política de privacitat (*)