Per Josep M. Forcada Casanovas
Metge. President de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, gener de 2009
Foto: A. Antúnez
L’actual situació econòmica, tan generalitzada, produeix desconcert i un amarg dolor, especialment a aquells que en són víctimes directes, és a dir, aquells que no tenen un coixí de recursos. Qui especula i té molt per a perdre, el dolor li és més relatiu, es tradueix en una frustració per no poder assolir uns projectes ambiciosos. Costa identificar les causes de les grans crisis. La lectura del seu perquè s’acostuma a fer força bé un cop han passat.
Les crisis econòmiques, habitualment cícliques, amb períodes més o menys llargs, fan tremolar l’economia amb repercussions importants en el sector més feble de la societat. Tal vegada les crisis són provocades per grans i poderosos sectors del capital, de la banca, dels fons de recursos, de metalls preuats o fins i tot del petroli, que pressionen per recuperar els guanys que se’ls podrien reduir o que afebliria el seu poder econòmic, tan relacionat amb el polític.
El món de l’alta economia és prou difícil d’entendre i s’escapa a molts ciutadans, sovint perquè no convé saber massa el perquè de les crisis, però la preocupació ciutadana és mobilitzar solucions que afluixin l’alarma econòmica en l’àmbit social, encara que acostumen a satisfer poc, ja que sempre hi ha un sector que se’n beneficia més que d’altres. Ressituar l’economia a uns nivells més satisfactoris és lent. Es tracta de promoure un cicle de nous objectius, noves necessitats i també noves restriccions, promoure inquietuds sobre noves tecnologies, engrescar a aventures socials interessants i necessàries, incorporació d’avenços ecològics, atenció al reciclatge, replantejar noves formes de lleure, ressituar el repartiment dels recursos i de les despeses, promoure migracions vers països en desenvolupament, promoure moviments de ciutadania, incentivar noves formes de consum i d’estalvi, i també, malauradament, s’ha de tenir present les conseqüències dels fronts de les guerres que es mantindran, o començaran, i s’ha de comptar amb tot el que comporta de destrucció i de reconstrucció dels països, etc., tot això fa que aquest procés duri uns quants anys.
És ben cert que les situacions de crisi són diferents en els diversos països, regions, ciutats, pobles, famílies o individus. La precarietat és dura d’assumir quan s’ha viscut l’abundor. Costa prescindir de coses que ja estaven incloses en l’habitual programa de vida, ja que s’ha de variar el tipus de vacances o no fer-ne, abaixar despeses del vestir, del viatjar, d’anar a restaurants…, però sempre queden aquelles greus rèmores difícils de resoldre, com són els deutes, les hipoteques o els crèdits, que són l’amenaça que treu la son i que es troben en l’ull de l’huracà de l’economia. L’enginy i la creativitat acompanyen en les situacions difícils i sorgeixen solucions. I, quins camins immediats de solució pràctica hi ha?
En moltes cultures la família i els valors religiosos hi tenen un gran paper a fer. A l’hora de solucionar el dia a dia en el món familiar hi sol haver una solidaritat innata i espontània en la qual la família ajuda, els avis fan més d’avis, els pares, si poden, s’hi aboquen i també els mateixos germans col·laboren. No cal dir, però, que hi ha persones que no tenen el més elemental i que no disposen d’aquests recursos familiars, sigui pels motius que sigui; la vida per a ells és un difícil subsistir amb els mínims. En ocasions, davant aquests casos, les accions solidàries es posen en marxa i creixen grups sensibles al bé social amb una extraordinària generositat.
La família no respon només amb els mínims a què ens referíem quant a les ajudes en la quotidianitat, sinó amb màxims, és a dir, fent front a despeses com per exemple les hipoteques. En els moments de dificultats, costa d’entendre per què avui són tan quantioses quan en altres moments eren assolibles. Les famílies fan un esforç perquè abans que s’ho quedin els bancs, després de tot el que s’ha pagat, es comprometen a tirar endavant unes despeses que per a ells, ben segur, seran a fons perdut. Per això, treuen del racó de casa uns diners que guardaven amb cura per al futur. La família comença a respondre tot retornant a una generositat pròpia de grups més humans i potser desacostumada, perquè trenca un natural egoisme al qual ens estàvem habituant davant del diner. Això contrasta amb el fenomen que habitualment succeïa als darrers anys quan la independència dels fills era tinguda per un ideal perquè es tallava el cordó umbilical de l’economia familiar. Molts fills, després d’una experiència individual o de parella, tornen a casa amb sensació de fracàs. Després d’una distància dels pares, psicològicament, no es fàcil el retorn, però, l’acollida sol dur-se a terme amb més o menys grat en un moment que els pares ja han refet l’estructura familiar. En acollir el fill o la filla que han perdut la feina, els ofereixen l’acollida amb generositat no sols amb el plat a taula, sinó implicant-se amb els deutes dels fills.
El fet tan freqüent que els fills no se’n vagin de casa no sempre respon a una suposada mandra i a un viure còmode a compte de la família, sovint respon a unes situacions de manca de feina i de possibilitat d’assolir els recursos suficients per a independitzar-se. Sens dubte és una manera de fer front a les crisis econòmiques.
El món familiar, que potser passa també dificultats, té un paper decisiu en ajudar a resoldre la llacuna provocada per la crisi economicofinancera. Potser les situacions que s’estableixen ens presenten uns lligams de solidaritat nous que van més enllà d’un llunyà patriarcalisme. Aquest esclavitzava, mantenia els fills en una estranya inferioritat. Avui la comprensió per ambdues parts és més sòlida, no es basa només amb els lligams de sang, sinó també en vincles afectius. Això contrasta amb els individualismes tan durs que es donen en molts països, que fan que es pateixi més fortament la crisi econòmica. En moltes famílies s’està desvetllant una especial sensibilitat per a adonar-se que allò que passa a un dels seus afecta tot el grup familiar. Això proposa un nou concepte d’estalvi familiar i de solidaritat, tot pensant menys en el demà, a canvi d’invertir en unes realitats personals dels fills en el qual l’única garantia és l’afecte. La família pot ajudar a superar a un nivell concret una part de la crisi, potser la més dolorosa.