Per David Martínez i García
Economista i
col·laborador de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, octubre 2010
Foto: Negocio_redondo
La idea d’un creixement il·limitat, el pensament que un enfocament lliberal i salvatge de l’economia ens havia de portar a un progrés més gran dels individus i la visió que la globalització podria ser l’elixir de la immortalitat del nostre model econòmic, han sumit els individus en un somni que finalment s’ha convertit en malson.
Alhora, aquesta percepció de desconcert crea en l’individu una forta sensació de desencís que ens pot fer pensar que és gairebé impossible trobar una nova manera de fer economia.
Malgrat l’impressionant progrés que ha tingut la nostra civilització en els últims cinquanta anys i la forta creació de riquesa, segons la majoria d’investigadors, el nivell de felicitat dels individus no ha augmentat durant aquest període. Podríem dir que som davant d’un model de desenvolupament que no té la capacitat de generar més felicitat en les persones.
Tanmateix, els principals reptes que tenim plantejats en aquest segle XXI no deixen de ser tan primaris com evidents: en primer lloc, l’esgotament de les principals fonts d’energia; en segon lloc, l’escassetat d’aliments; i en tercer lloc, una forta manca d’aigua en l’hemisferi sud com a conseqüència del canvi climàtic. Aquests reptes requereixen una visió global en la manera d’organitzar i d’administrar aquests recursos.
La necessitat de millorar el nivell de felicitat de les persones i la urgència amb què cal afrontar aquesta manca de recursos a escala planetària ens obliguen a cercar un model econòmic amb sentit. Un model en què el creixement no sigui un objectiu en si mateix, sinó un resultat. En definitiva, una nova manera de fer economia que sigui capaç d’entusiasmar els qui la pensen, els qui la practiquen i els qui en gaudeixen.
Però quins podrien ser els ingredients que farien de l’economia una ciència capaç d’entusiasmar?
1. Després d’un fort sotrac, el primer pas per a reconstruir novament amb entusiasme és despertar del nostre interior la capacitat de resiliència. Per tant, és necessari formar les noves generacions, que han estat acostumades a viure sota el paraigua del confort i la seguretat, a ser més resilients i a treure de dintre seu el millor que tenen per a poder afrontar les situacions adverses amb una actitud constructiva i amb visió de futur.
2. Per a construir una nova economia s’han de repensar les idees preconcebudes; i, per tant, cal generar un entorn favorable perquè brolli al màxim la creativitat dels individus. Sentir-se partícip d’un procés creatiu és sempre engrescador, alhora que motiva i contagia l’entusiasme.
3. Hem de creure que és possible una economia construïda sobre el postmaterialisme, en què la qualitat de les relacions humanes i l’equilibri emocional dels individus guanyi protagonisme per sobre del que és estrictament material. El problema que genera actualment el desequilibri emocional té un impacte tan gran en la nostra societat, que alguns investigadors consideren que pels volts de l’any 2025 la depressió esdevindrà la segona causa de mortalitat.
4. Hem de pensar una economia reconciliada amb el medi ambient, en la qual el creixement no es converteixi en una meta en si mateixa, sinó que sigui el resultat d’un camí que ha de tenir en compte, dintre la definició de totes les estratègies, la sostenibilitat del nostre planeta.
5. Cal que l’economia trobi uns valors que uneixin tots els individus i pels quals tingui sentit continuar lluitant, amb l’objectiu de construir una nova realitat més equilibrada i en pau amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tot el nostre entorn.
6. Les institucions i organismes públics de caràcter internacional, a causa del debilitament que pateixen els estats com a conseqüència de la dificultat que tenen per a prendre decisions que afecten temes globals, han de créixer en nombre, en dimensió, en diversitat i en efectivitat. Una mostra la trobem en la pèrdua de poder del G8 (grup dels vuit països més poderosos) en favor del G20 (al qual s’incorporen països amb economies emergents).
7. Si volem gestionar d’una manera més eficient els problemes globals, haurem de substituir l’individualisme que impera actualment per un nou esquema de relacions on es prioritzi la cooperació. El model competitiu no funcionarà en el nou escenari, on es requereix la implicació i coordinació conjunta de tots els països. Un exemple el trobem en la cursa per a conquerir l’espai; actualment ja no té sentit fer-la en solitari, no hi ha prou recursos per a abastar-la individualment i, en canvi, sí que és possible fer-ho en cooperació.
8. Una nova economia només es pot construir sobre l’esforç. Vivim en una societat que ha conreat la comoditat i això ha provocat en els més joves una gran dificultat per a assolir reptes a llarg termini. Les noves generacions són víctimes de la fragilitat i això no els permet viure amb serenor el fracàs.
9. Caldrà cercar una nova economia on totes les parts hi surtin guanyant. No podem seguir vivint en una economia de guanyadors i perdedors. El món és global i els reptes també ho són; en aquest entorn és indispensable assumir que per a rebre també cal donar.
10. Com a últim punt, en un món en què les empreses són multinacionals i obtenen els beneficis en un entorn global, seria lícit pensar que la redistribució d’aquests beneficis hauria de ser també global.
En definitiva, hem de construir una economia «amb sentit», que sigui capaç d’entusiasmar. És per això que davant la consigna que acompanya el desencís, «no et compliquis la vida», caldrà trobar en la nostra quotidianitat la consigna que acompanya l’entusiasme que ens duu a «implicar-nos en la vida». D’aquesta manera, segur que la nostra tasca, per complexa que sigui, serà molt més gratificant i generarà entusiasme al nostre voltant.