Per Josep M. Forcada i Casanovas
Metge
Barcelona, octubre 2010
Foto: Loungerie
L’afortunada expressió «ètica de la penúria» era el títol d’un profund article de José Luis Aranguren publicat en la Revista de Occidente l’any 1980, en què presenta, en forma de clam reflexiu, una urgent manera d’afrontar la vida.
En aquell moment i avui més que mai, ens plantegem un estudi de la complexa situació de la nostra societat en què hi ha força manca d’obertura a la solidaritat, especialment en els delicats moments de crisi, entre altres l’econòmica, que és causa de tanta penúria. Partint d’unes propostes lúcides d’Aranguren, intentarem en aquest article anar més enllà per desvetllar unes respostes a partir de l’aportació d’una ètica que porta a la integració dels valors a la realitat social.
La penúria és causada per la mala distribució dels béns, afirma Aranguren, «per una part, en tant que l’economia, així com la psicologia i la sociologia, condicionen la forma o espècie de moral; per l’altra, en tant que la moral, directament o indirectament, ha regulat o ha intentat regular aquesta distribució, la comunitat de béns, el consumisme platònic, les utopies comunistes que han estat formulades al llarg dels segles s’han caracteritzat, fins i tot el marxisme, per la seva evasió de la realitat; la seva funció compensatòria era semblant a la de les religions de supervivència, però menor».
La penúria explicada per Aranguren se situa en la globalitat social, en què l’ètica del treball i de la producció han de ser revisades perquè no es produeixi aquell contrasentit en què «la moral de l’enriquiment» –dins del capitalisme– genera «la immoralitat de l’empobriment». El filòsof manté que «la denúncia moral de Marx és, com ha escrit Max Weber, la d’un món modern que ha quedat buit d’esperit, d’aquest esperit primer religiosomoral i a partir del segle XVIII purament moral que, procedint del protestantisme calvinista, va impulsar l’activisme capitalista modern. (…) Weber veu que el capitalisme victoriós ja no necessita l’esperit, en té prou amb les lleis econòmiques».
La «correcció» que necessita la nostra societat –en crisi permanent– és passar d’una economia consumista a una economia solidària; i d’una moral productivista a una moral en què es compti amb el consumidor. Aquesta moral s’ha de basar no sols en el bé del qui produeix, sinó també en el del qui consumeix, és a dir, de tothom.
El professor Aranguren l’any 1980 afirma que «la societat de consum no es regeix ja –en el món occidental– pel principi de necessitat, sinó pel principi de plaer»; constata, doncs, que «ja no es viu per treballar i produir, sinó que es treballa i produeix per viure, entenent per viure, viure bé i gaudir.
La nova pobresa
S’apropa una etapa històrica de pobresa, especialment a Occident, que demana una reestructuració de molts paràmetres que han fet vulnerable la societat. Cal revisar moltes formes socials, algunes d’elles basades en la lluita de classes: per què avui hi ha encara tantes rivalitats entre estaments socials?, per què molta divergència sindical no es podria replantejar amb algun altre tipus de diàleg i de propostes que no es basessin només en la confrontació? Potser s’haurien de promoure idees que generin recursos intel·lectuals i materials. Potser s’hauria de revitalitzar el món agrícola sense deixar de banda el món industrial. Potser s’haurien de promoure noves formes de participació en el món empresarial. Potser cal repensar una nova economia familiar, menys individualitzada i més comunitària. Caldrà repensar moltes actituds que es donen per bones, com pot ser la capacitat d’especulació o el creixement econòmic, a qualsevol preu. Potser s’haurà de deixar de viure per damunt de les possibilitats, recuperar el terme «esforç personal» i el col·lectiu.
Un altre fenomen habitual d’avui és revifar fets o circumstàncies del passat que han condicionat les realitats actuals de països, ètnies, pobles, grups… La major part de les guerres o discussions es basen en el fet de reobrir les ferides per fer-ne brollar una sang que en forma de memòria, crea abundants ressentiments. També veiem reflectida la penúria ètica en les febleses d’un fer justícia que genera unes actituds preses per moltes persones que, probablement amb bona voluntat, estarien disposades a passar pàgina amb serenor, que, sovint, es troben abocades a prendre unes posicions violentes davant d’una crida intel·ligent de molts que pensen el contrari.
Signes de violència
La violència potser és un signe de la penúria ètica del nostre temps. La persona que pensa diferent d’un mateix es fa llunyana, tant que fins i tot es pot fer menyspreable, i, com sabem, la forma més clara del menyspreu és l’eliminació. Violència de gènere, la de les bandes de joves, la de grups de fanàtics, la d’ètnies, la de països o la d’individus a qui, en el seu individualisme, importa molt poc perdre la vida, i que fins i tot pensen que fan un bé eliminant la vida dels altres. En molts casos es fa la guerra a través dels mitjans de comunicació com una anècdota o un espectacle, i empenyen a comptabilitzar mentalment les víctimes com a perdedores sense donar-hi més importància. Les guerres s’arriben a veure com un joc llunyà entre bons i dolents, i un se’n fa espectador –principalment des dels mitjans- i en relativitza, fins i tot, el dolor.
Una societat líquida
La penúria en els buits socials acostuma a conduir a la vivència d’una societat líquida, en què el relativisme exagerat desproveeix de la consistència mínima de la societat, perquè no hi hagi continguts acceptats per tots, en què unes majories callin, es conformin, encara que no hi estiguin d’acord, i donin per bo tot el que se’ls posa al davant. Tot s’esmuny de les mans. La sensació que no hi ha res que valgui la pena porta a una impressió de buidor que afecta bona part de la societat del nostre temps.
El relativisme davant el concepte de persona és dur. Tant els és que els altres existeixin com que no, que siguin propers o llunyans, o, pitjor encara, que siguin vius o morts. L’encís de sentir la bellesa d’existir no diu res a molts. No veuen el somriure d’un nen o d’una persona gran. Deixen esmorteir l’existència dels altres per manca d’entusiasme per a viure la pròpia vida. Quants no saben aprendre a ser, però no s’obliden pas del tenir…
Hi ha molta força interior en la persona que no es fa servir. No és benvista per un gran sector de la societat. Molts creuen que la capacitat espiritual és per a uns quants que no toquen de peus a terra. Molts en aquesta situació de crisi despullen el concepte de persona reduint-lo a pura racionalitat o traient-li qualsevol transcendència.
L’alternativa que Aranguren proposa, encara que fa trenta anys, continua sent vàlida avui: «davant el consumisme, no la renúncia, sinó una nova moral del desig, del goig, del plaer, sí, però posats en els béns que són a l’abast de tots (…)». Ell l’anomena ètica estètica.
Aranguren conclou el seu article considerant que «davant la vida intensa que es mou entre els dos pols frenètics del negoci i la diversió, hi ha el repòs, com a possibilitat que el pòsit de la vida es vagi dipositant en el fons de la nostra ànima». Per a poder reviure la vida s’ha de «poder arribar a constituir el nucli central d’una actitud i una moral gens programada, la possibilitat de la qual sigui oberta a la nova situació econòmica de desproveïment, de relativa escassetat, de penúria».