Per Josep M. Forcada i Casanovas
President de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, febrer 2014
Foto: http://cort.as/7Zd8
Estem en una etapa històrica de pobresa, especialment a Occident, que demana una reestructuració de molts paràmetres socioeconòmics afeblits i que han fet vulnerables moltes capes de la societat. Cal revisar moltes formes socials, algunes d’elles basades en la lluita de classes: per què avui hi ha encara tantes rivalitats entre estaments socials?, per què molta de la divergència sindical no es podria replantejar amb un altre tipus de diàleg i de propostes que no es basessin només en la confrontació?
Possiblement, s’hauria de pensar més a obrir portes a la capacitat promotora d’idees realitzables, generadores de recursos, tant intel·lectuals com materials, que servirien per a millorar el bé social. Potser s’hauria de revitalitzar el món agrícola sense deixar de banda el món industrial. Potser s’hauria d’obrir més la societat a formes creatives de participació en el món empresarial; petites i mitjanes empreses que no esclavitzessin els treballadors. Segurament, cal repensar i renovar l’economia familiar, fent que sigui menys individualitzada i més comunitària, capaç de retroalimentar els diferents nivells, per exemple, entre pares i fills –no es pot confiar que el futur es resoldrà bonament, a través de subsidis o assegurances de vida–, i també de dinamitzar familiarment els béns vers els fills en forma de comunió econòmica. El sentit de possessió que desvetlla el fet de tenir béns o diners, ja siguin pocs o molts, sovint crea una sensació malaltissa de poder.
Caldrà repensar moltes actituds que es donen per bones, com pot ser la capacitat d’especulació o les ganes de créixer econòmicament, sigui com sigui. I què se n’ha de dir, del llenguatge incívic de la corrupció, que a molts els sembla una xacra tolerable? I de la compra de coses o béns que un no necessita i que quan s’aconsegueixen són moltes vegades una mena de càrrega absurda? Potser s’haurà de pensar més a deixar de viure per damunt de les nostres possibilitats i recuperar el terme «esforç personal» i «col·lectiu». No oblidem que el llenguatge del pessimisme ens porta sovint a no fer res. També el llenguatge de la resignació, que duu a la paràlisi. La filosofia de l’èxit encara plana damunt la societat, on té un lloc especial i on només valen els que triomfen.
La penúria de les classes socials més desafavorides i el fet de viure en una societat líquida, en què un relativisme exagerat fa que aquesta no tingui una consistència mínima, ja que no hi ha continguts acceptats per tothom; perquè les majories callen, es conformen, encara que no hi estiguin d’acord, i donen per bo tot el que se’ls posa al davant. Les actituds passives suren per damunt de tot. La sensació que no hi ha res que valgui la pena o que tingui valor provoca una impressió de buidor que afecta bona part de la societat del nostre temps.
Hi ha aspectes com el relativisme o la insolidaritat davant el concepte de persona que deformen les relacions humanes i ,a vegades, es deixa esmorteir la valoració de l’existència dels altres, cosa que provoca una manca d’entusiasme per a viure la pròpia vida. Quanta penúria per l’amagriment del concepte de gaudir de ser vius! Quants no saben aprendre a ser, però no s’obliden pas de tenir… Molts avui tenen cura d’ensenyar a tenir, però no a ser.
Hi ha una gran força interior en la persona que no es fa servir per als altres. I, en canvi, aquesta creu en l’esperit de servei i la solidaritat. Molts pensen que la capacitat espiritual és per a uns quants que no toquen de peus a terra i ,fàcilment, se’ls titlla d’idealistes. Quants corrents ideològics no treballen per amortir la dimensió espiritual de la persona! L’estretor econòmica fa silenciar la realitat global d’aquesta de manera que li arracona i neuleix la personalitat i, en el fons, li empetiteix l’existència. Un munt de gent dins d’aquesta situació de crisi despullen el concepte de persona i el redueixen a la pura racionalitat o, encara pitjor, li neguen al concepte de persona qualsevol transcendència. És ben cert que la destrucció dels principis sòlids condueix al caos i fa que alguns busquin activitats que massifiquen i ensopeixen la societat.
Entre d’altres coses, potser caldria pensar en la necessitat de potenciar una pedagogia dels valors en el món de l’economia pública i privada, és a dir, en la societat civil i en els que governen, tant als municipis i a les famílies com en els individus, i treballar, fonamentalment, perquè els valors siguin reconeguts i viscuts en la ciutadania que també viu la penúria moral, la de la convivència o la de les relacions socials.