Per Josep M. Forcada i Casanovas
President de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, maig 2013
Foto: http://cort.as/7RET
Moltes escoles de negocis acostumen a educar per a la competitivitat, que no és el mateix que la competència. Aquesta és la capacitat d’estar al nivell del que és necessari per a poder fer, amb responsabilitat i coneixement, unes activitats determinades que tinguin un bon nivell en qualsevol camp, especialment en el professional. La competitivitat, en canvi, és l’exageració d’aquestes capacitats fent-ne competició per a superar els altres.
Si aquesta competició no es transformés en una lluita en la qual fàcilment es trenquen les regles de joc, potser la societat es posaria d’acord a acceptar-les, però avui més que mai, no es pot negar que amb astúcia fàcilment es trepitja els altres per aconseguir uns primers llocs prescindint del respecte. Sembla que no importi la desigualtat, i es cau en una forma de domini del qui té més enfront del qui té menys. La competitivitat es pot transformar en la més dura font generadora de desigualtat, especialment pel que fa a l’economia, tal com pateix la nostra societat occidental. Es pot convertir en una escalada perversa que busqui aconseguir beneficis per damunt de tot. Es cau en una tergiversació del que és el capital, que es converteix en un fi en lloc de ser un mitjà. L’ambició del guany fàcilment encega la raonable dimensió social que des d’un punt de vista ètic proposa un anivellament de l’economia per a ajudar a estabilitzar el repartiment de la riquesa.
Avui, en certa manera, es pot entendre l’economia com un arriscat joc de beneficis en favor d’un gran capital que està en mans de pocs, que sempre han de guanyar-hi, i quan no és així es produeixen terrabastalls que afecten països i grans grups de classe mitjana i baixa. És innegable que el ciutadà ha de defensar la subsistència mitjançant uns esforços, sovint inassolibles per bona part d’ells, i que són dirigits per una política econòmica, ja que avui la gran economia està arrelada en la política o viceversa. El joc de l’endeutament que atordeix d’una manera embogida, pel fet, entre altres, de tancar-se crèdits i reconduir l’economia cap a unes àrees afavorides per uns sectors que la dirigeixen, tant a escala nacional com internacional. Em refereixo a la subsistència no com a austeritat –aquesta no és una virtut–, sinó que es tracta d’aquella capacitat de viure amb dignitat fent allò que has de fer tot fugint de la disbauxa.
A molts països europeus davalla un capitalisme que afavoreix un individualisme basant-se en «jo he treballat més que tu», «jo en sé més que tu», «tinc més necessitats que tu», o fins i tot «jo penso més en el demà». Tal vegada avui ja hauríem de parlar de la fi d’un capitalisme dur. Es podria dir que en el nostre país un 75% dels ciutadans ho podria entendre, però la nostra societat ha de pensar en el 25% restant que no té ni feina ni possibilitats d’obtenir els mínims per a subsistir dignament, atès que una mínima resolució del problema no és previsible que es pugui donar a curt termini. A l’Estat li correspon redreçar la gran política econòmica i ha d’inventar formes d’obtenir recursos; ell sabrà si ha de produir retallades, prioritzar àrees o reduir la despesa de les estructures polítiques per promoure que la societat estigui a un nivell d’acord amb les necessitats. A l’Estat se li ha de demanar que pensi més en la subsistència de tots els ciutadans a partir del bé comú i alhora treballi per un increment de recursos laborals per a anivellar la qualitat de vida. Sempre hi ha hagut un percentatge de ciutadans que no tenien els mínims, però, com que eren pocs, no molestaven. Provoca angoixa viure una descarnada realitat en la qual bona part del món occidental pateix les desigualtats econòmiques, i no cal dir que en altres llocs del món menys desenvolupats, aquestes desigualtats poden ser encara més amargues que les occidentals. És evident que s’ha de passar de l’estat de la subsistència al del progrés; davant d’una estructura politicoeconòmica, en el nostre cas l’europea, cal que s’avanci cap a un altre model. Els deutes són sagrats, però no es podran liquidar fins d’aquí a molts d’anys.
En l’estat de la subsistència es demana entrar amb força en un possibilisme social per establir uns ajuts socials que obrin fonts de solidaritat i que rebaixin formes de viure en l’abundor exagerada perquè s’entengui que en la subsistència de tots, importa menys el fet de tenir, sigui una determinada professió o ofici, o fins i tot uns béns estalviats que són menys importants que l’ésser. Convé tenir consciència que s’ha de ser àgil per a deixar possibles vocacions laborals i canviar-les per altres, per així tirar endavant i poder subsistir un mateix i, si es pot, ajudar els altres. El canvi d’ofici o de professió no ha de ser considerat com un fracàs o una claudicació. Potser el ciutadà haurà de fer una opció lliure per a realitzar-se, segurament no tant en la feina, i acceptar els canvis de situacions per a poder pertànyer a comunitats socials intermèdies, agrupacions, entitats culturals o religioses, que en certa manera satisfan unes necessitats que un pot escollir lliurement, al marge de la feina per a subsistir.
Hi ha poca esperança que la pobresa es pugui resoldre a curt o a llarg termini. I tot i que sempre hi haurà al món persones sensibles a la precarietat i que creuran en la solidaritat, més que mai s’haurà d’aguditzar l’enginy ciutadà, tot sabent que els crèdits seran en comptagotes, que l’ajut entre les famílies està tocant fons, que les indemnitzacions per l’atur s’acaben i, no cal dir, que s’esgoten els estalvis, especialment els de la classe mitjana, i tot plegat demana una resposta activa al 75% de la ciutadania envers el 25% restant. La competència ha de moure a desplegar un model de vida on es doni suport a qui està disposat a seguir i amb els qui estan a prop per a poder compartir les situacions de precarietat. Cal confiar que els creditors puguin tenir més o menys paciència per a recuperar els diners o que estiguin disposats a perdonar part del deute per ajudar a alliberar de l’ofec econòmic.
Compartir és una paraula a la qual molts, en el fons, han donat un significat únicament religiós, però, de fet, és un crit a fer que la solidaritat s’obri a aquells que estan necessitats sense humiliar-los. La solidaritat és possible si s’afluixa el desig de posseir i es canvia pel de saber que el valor de tenir és relatiu. Es tracta de demanar una renúncia a un egoisme fàcil. És urgent fer una aposta per a relativitzar amb seny la riquesa, que és efímera, per a dialogar amb la pobresa. Si la riquesa és un bé, més encara ho és compartir. Ja no és el temps de les seguretats econòmiques que oferia el capitalisme, és potser més el temps de saber-se bellugar en la precarietat amb enginy. És hora també que els tècnics en economia ajudin amb esperit creatiu a canviar el llenguatge individualista per un que estimuli la solidaritat. Ben cert que hi ha un sector que viu la indignació que clama per una nova economia i és crítica en el mal ús dels recursos, però cal arremangar-se per a treballar amb el màxim de responsabilitat en àrees en les quals encara es pot fer alguna cosa. Els economistes parlen de la necessària rebaixa dels salaris com una de les possibilitats per a aconseguir un creixement en la indústria i en altres camps. Em pregunto, per exemple: es podria demanar compartir els salaris tot fent que el lloc que avui ocupa una persona demà l’ocupin dues? O bé que es pugui rebaixar part d’un salari perquè se n’aprofitin unes persones concretes? Davant la paràlisi del crèdit, especialment del petit –amb el qual es pot fer molt–, s’hauria de pensar més a donar suport a una banca ètica? Poder compartir habitatge? Compartir segona residència? Compartir vehicles?… Per altra part cal rescatar un món de valors que tingui més sentit que mai. Potser s’haurà de promoure la participació en el món empresarial, amb dignitat i solidaritat, des d’uns criteris d’igualtat. Tal vegada s’haurà de dur a terme un treball voluntari amb contingut cooperatiu. I potser formar-se intel·lectualment i amb noves professions no excloent-hi l’estudi de llengües estrangeres. Ensenyar a fer un bon ús de tantes i tantes hores buides que es generen…
Compartir sense pors és una de les formes de viure una esperança en l’economia. No és una utopia: és una esperança, encara que sembli lleu.