Per Leticia Soberón i Mainero
Psicòloga i doctora en ciències socials
Madrid, juny 2015
Foto: diariodeunainiciada
A Internet hi ha de tot i passa de tot. El ciberespai i les xarxes socials són el perfecte reflex digital de la realitat més antiga de la condició humana: es parla, es comercia, es roba, s’abusa d’altres persones, es hackeja, es comparteix, es coopera. Sí, es coopera i molt.
A més dels ja clàssics exemples de col•laboració, com Linux, Wikipèdia i el moviment Open source, hi ha infinitat d’espais i plataformes per a solucionar problemes, per a finançar projectes, per a fer el llançament d’artistes joves, compartir coneixements gratuïtament, crear continguts de manera conjunta, i un llarg etcètera (com a exemple vegeu ww.openideo.com).
Fins a tal punt que sorgeix l’interrogant: per què es multipliquen els processos col•laboratius? Per què milers de persones s’uneixen per aconseguir objectius comuns, sense que es coneguin ni hi hagi entre elles res més que un ordinador o dispositiu en línia?
Alguns asseguren que Internet ha canviat per sempre la vida social, ja que la possibilitat de compartir instantàniament qualsevol contingut facilita la col•laboració i la generositat d’una manera que no s’havia vist abans en la història.
És veritat, això? No es tracta pas d’ingenuïtat tecnològica o d’un somni utòpic a punt de desaparèixer?
Davant la pregunta per què col•labora l’ésser humà, i més a Internet?, proposo uns «esglaons» que situen les motivacions més freqüents com en una jerarquia, que ens pot ajudar a entendre’ns millor.
1. Perquè «ho porta de fàbrica». Un enfocament que combina competitivitat i col•laboració és de l’entomòleg Edward O. Wilson, que assegura en el seu llibre The Social Conquest of Earth que els grups col•laboratius han sobreviscut més fàcilment que els egoistes. Segons ell, els éssers humans estem «cablejats» per a formar grups. Un cop que formem un grup tenim la tendència a considerar el nostre millor que el d’altres, i a competir amb ells per la primacia o el domini. Però en aquesta lluita, els grups més col•laboratius han sobreviscut amb més èxit que els grups formats per individus egoistes. Una tribu en la qual molts membres estan disposats al sacrifici pels altres, vencerà sobre les menys col•laboratives. Així que la competitivitat quedaria fora de la tribu, i la col•laboració a dins. Però al cap i a la fi les conductes col•laboratives serien les més adaptatives a escala grupal.
2. Perquè és social. Segons aquesta visió, l’ésser humà col•labora simplement perquè sap que no sobreviuria sol. En el seu origen, tot nounat va dependre per al seu desenvolupament d’un entorn que no solament li donés aliment i recer, sinó també estímuls, afecte i significat. I davant les inclemències de la naturalesa i els perills dels depredadors, l’individu aïllat no seria viable. Així, doncs, col•laborar no seria més que una forma de sobreviure. I en l’edat adulta es diversifiquen les formes de col•laboració, barrejades de manera inextricable amb la competitivitat. Però al cap i a la fi, sobre la base d’una col•laboració comuna.
3. Perquè és més fàcil. Si naturalment l’ésser humà sap que els altres són condició de la seva pròpia supervivència, la connectivitat i participació en xarxes maximitza la possibilitat de coincidències positives (serendipity) en augmentar:
– el nombre d’interlocutors simultanis de qualsevol comunicació,
– la possibilitat d’enllaçar necessitats amb solucions sense importar la seva localització,
– el possible ressò global de qualsevol iniciativa.
Segons Clay Shirky, en aquesta fase de la història no tan sols s’ha impulsat la col•laboració, sinó que ha pogut sorgir el «superàvit cognitiu», que és la capacitat de la població mundial de contribuir i col•laborar voluntàriament en projectes d’escala global. En aquesta col•laboració es satisfan els desitjos, tan comuns en les persones, de crear, compartir i pertànyer a un grup significatiu.
El superàvit cognitiu implica dues coses: 1) molta gent amb temps lliure i talent, i 2) possibilitats tecnològiques de col•laborar.
4. Perquè manté la seva capacitat natural de donar. No està de moda fer ressaltar les qualitats positives de l’ésser humà, la qual cosa s’ha identificat amb un «bonisme» o ingenuïtat, però, ¿podem ignorar els extraordinaris casos de suport mutu i col•laboració que s’han donat al llarg de la història i que ara es multipliquen com bolets en l’ambient digital?
5. Perquè ha evolucionat. ¿Es pot pensar que la humanitat en el seu conjunt està avançant en això que s’ha anomenat alguna vegada valors humans? ¿És possible que, malgrat tanta barbàrie com hem viscut el segle XX i en aquest inici del XXI, estiguem més capacitats per a l’empatia i l’esforç per altres persones que no són de la nostra tribu?
Jo crec que sí. Algú s’anima a debatre-ho?