Per Esther Borrego i Linares
Treballadora social
Barcelona, novembre 2015
Foto:Creative Commons
L’altre dia una persona coneguda em comentava que estava molt preocupada perquè havia de fer pressupost mensual i que s’havia adonat que no tenia prou diners per a les poques despeses quotidianes que tenia. Té una pensió no gaire alta, és veritat; amb la qual, però, fa uns quants mesos vivia amb una certa tranquil·litat, i no ha canviat ni els hàbits ni els ingressos. Recordo que no es preocupava mai dels seus diners.
Tot i que no és estrany sentir que la gent viu més o menys amoïnada per l’economia diària –si arribem a final de mes, tot el que cal mirar i comparar per a no patir massa, si podrem fer un extra o no…–, en el cas d’aquest conegut em va sobtar.
De sobte em va venir al cap una frase que deia que estar pendent del demà et converteix en esclau. Amb això no vull pas dir que ens hàgim de desentendre d’una manera irresponsable del que vindrà; ben al contrari, entenc que el que cal és prendre absoluta consciència del que vivim en el moment present, del que cerquem amb allò que fem, del sentit que hi donem, i que amb això, el que fem és integrar la nostra vida, unificant-la, i avançar cap a on volem anar.
La persona, home o dona, té moltes capacitats que en determinades circumstàncies no posa en joc; és llavors quan els acompanyants, educadors, tutors…, o simplement els amics, el que han de saber fer amb molta cura i dedicació és despertar-la, fer-li veure que té tot un potencial dintre seu per a gaudir amb senzillesa de la vida.
Però moltes vegades podem caure en el parany d’oblidar que som uns éssers intel·ligents, lliures i capaços d’estimar, és a dir, que tenim totes les característiques necessàries per a poder ser feliços, només cal que en siguem conscients i, si no, que algú proper ens recordi que som els únics protagonistes i responsables de la nostra vida. Cal ser molt conscient que un dels grans béns que tenim com a éssers humans és poder triar el que volem ser i com ho volem aconseguir.
Segurament, aquest conegut meu no patiria tant si continués pensant que l’important és viure amb el que un té, sabent el que és imprescindible per a ell avui. Potser fins i tot li sobrarien diners per a algun gelat i per a convidar algú, tot compartint l’estona després d’una bona passejada.