Per Josep M. Forcada i Casanovas
Primera onada
Què té a veure la relació de la felicitat amb la fragilitat i la vulnerabilitat? La felicitat és el dret –i jo afegeixo el deure– que hauria d’aconseguir tot ciutadà. Només vull ressaltar de la felicitat el fet de sentir-se bé amb nosaltres mateixos i amb els altres.
En la felicitat personal intervé moltíssim la capacitat de percepció de la realitat, és a dir, conèixerla i assaborir-la. Per tant, val la pena acceptar totes aquelles circumstàncies que t’han portat al present. La felicitat del futur és un interrogant, molts desitjos, moltes il·lusions, moltes esperances, molts somnis… és realment quelcom molt feble. Hi hauran tantes variants imprevistes, tants fets accidentals, absolutament impensats, que abasten des de l’evolució social, política, econòmica, religiosa, innovació tecnològica… que encara que vulguis fer-ne un muntatge de seguretats de futur és totalment feble. No podem negar que cal fer un vot de confiança en què es tindrà, a mida que passi el temps, unes seguretats que són necessàries, però sempre amb la consciència que es podrà realitzar només algunes coses de les somniades. Aquesta és l’esperança necessària que hauria de tenir tota persona per mantenir un equilibri normal. Quantes persones s’amarguen perquè s’entesten en voler realitzar en termes absoluts un present sense comptar amb moltes variables imprevisibles.
Un dels drames de la manca d’esperança de futur és voler reproduir el passat després d’haver-lo idealitzat i reproduir-lo com un fet indispensable. És necessari saber llegir la història, tant la llunyana com la propera, i especialment, la història personal tant dels familiars llunyans com dels propers. Que malament s’explica la història! Amb dades imprecises, amb sentit tendenciós i amb plantejaments ideològics de tota mena. Els savis historiadors clamen per entendre la història situant-nos en els moments que succeeixen els esdeveniments per esbrinar el perquè i les circumstàncies, com descriu tan bé Ortega i Gasset. Els moments ètics i religiosos, els llasts que s’arrosseguen del passat, motivacions filosòfiques, culturals… és a dir, intentar re-veure la història sense prejudicis. Cal valorar els fets històrics per comprendre’ls i, fins i tot, si cal, perdonar les barbaritats que han succeït per no venjar-se tard o d’hora i no fomentar ressentiments. Molts s’entesten en repetir la història idealitzant molts fets que avui són impossibles de repetir. També cal valorar alguns fets històrics amb criteris assenyats que poden servir per avançar, però tenint en compte la realitat present.
Cada persona cal que sigui conscient que té una història concreta amb coses més o menys boniques i altres desastroses, altres absolutament irrepetibles perquè han canviat les circumstàncies, però nosaltres tenim la sort de llegir-la des de la nostra capacitat intel·lectual per saber ser objectius de tal manera que no ens ofeguin els aspectes negatius.
Quant fràgil i vulnerable és el passat, i ja no diguem el present. Un miserable virus ha fet trontollar moltes formes de fer i de ser en la societat. No cal que ens dediquem a fer un anàlisi exhaustiu, però si hem de subratllar les imposicions que s’han fet des de la política mèdica per escapar-se de la pandèmia: limitacions de la llibertat, especialment de reunió, de treball, d’expressió cultural i religiosa… Sortosament la societat ha obeït prou. La política econòmica és la que ha sofert més, precisament pels que s’han pogut escapar de la mort, però en canvi ha quedat un buit, una manca d’estabilitat a un gran percentatge de la societat. Així com la por a la mort pel virus abasta tothom, la por a la manca de recursos abasta a un gran percentatge de la ciutadania.
És un gran repte vital en aquest moment de crisi que afecta en molts aspectes la meitat de la població del nostre país –els altres tenen assegurat el modus de viure– i que cerquen per damunt de tot poder subsistir. Quanta angoixa viu la persona que se li han acabat els recursos i els que li ofereix l’estat són insuficients per pagar despeses, hipoteques, lloguers, petites i mitjanes empreses que encara que hi hagi un pla d’ajuts econòmics sabem que són totalment insuficients perquè les reserves econòmiques del país no poden fer front com han pogut fer alguns països europeus. Quant dolor moral produeix la incertesa econòmica i que molts no s’adonen!
La mobilització ciutadana, exemplar en la majoria de casos, s’ha implicat per ajudar econòmicament i èticament a superar les incerteses de persones que, cada una al seu nivell, gaudia de seguretats, però avui s’han convertit en uns éssers molt vulnerables. La societat ens demana que no ens quedem en la compassió, sinó en una justícia solidària per compartir aquestes febleses. La compassió sovint s’acaba amb unes llàgrimes, però la solidaritat demana gestos que abastin tots els nivells de la societat.
Per entendre la incertesa no se l’ha de considerar com un fet estrany, fantasmagòric, ni com una mena de defecte social. És un element necessari per enfrontar les realitats de la vida. És una excel·lent forma de viure la humilitat existencial. Tenim tant poques certeses! La certesa que ens abasta no és altra que una virtut que s’ha d’assumir amb realisme per reconduir la possible supèrbia a la que tradicionalment s’ha educat per tal de ser invulnerables i vencedors. Tenim la sort de no ser déus. La condició humana és contingent i és necessari acceptar-la. Per tant, la fragilitat i la vulnerabilitat són elements fonamentals per aconseguir la felicitat, de tal manera que quan s’ensopega amb una contrarietat, com és el virus, en què et jugues la vida, s’han de poder destapar una sèrie d’elements creatius sense prejudicis, per entrar en situacions d’esperança.
La tan comentada resiliència, que avui es parla, tracta d’unes escletxes noves que s’han de trobar per refer molts plantejaments de l’existència. És un clam a la creativitat per tal de sortir de pous angoixants. Tots sabem que és difícil sortir d’un pou llarg i fosc. És hora de creure en la solidaritat i deixar enrere moltes actituds incomprensibles que només serveixen per donar voltes a l’exclamació o l’esglai.
Quantes realitats s’han d’inventar! Des del Realisme Existencial es convida a re-veure la realitat de la vida i del món i proposa re-inventar l’economia, la política, la filosofia, la ciència, el treball i altres realitats que sortosament alguns ja hi treballen. Per afrontar aquests reptes de futur, davant dels fets socials de cada dia, que seran ben segur molt canviants i força diferents d’allò que s’hagi pogut somiar.