Les malalties de l’ésser. Elements per sanar la pròpia arrel (2)

Letícia Soberón Mainero

Llicenciada en Psicologia

Juny 2022

Foto: Pixabay

Per què les malalties «de l’ésser»?

Les escoles humanistes de psicologia iniciades per autors com Carl Rogers (EUA) assenyalen que la imatge d’un mateix és l’«organitzador» de totes les altres experiències. D’aquesta manera, si un té una imatge greument distorsionada d’ell, la seva percepció del món i la seva relació amb els altres també estaran distorsionades. En altres paraules, la persona és més sana com més convergeixen en ella el que és, el que creu ser i el que desitja ser. Correlativament, serà més patològica si existeix més divergència entre aquests tres elements. Carl Rogers cita Kierkegaard, que convidava a cadascú a «ser la persona que realment és».

Aquesta intuïció em sembla molt il·luminadora i la puc veure dia a dia en l’experiència personal i terapèutica. A més, té diversos àmbits de validesa. Sens dubte, un d’ells és el de la «fenomenologia psicològica»: el que soc (que seria més aviat el «com soc»), l’autoimatge que he construït de mi mateix i el que desitjo ser.

Però un àmbit de validesa més profund es descobreix a la llum del que el doctor Alfred Rubio de Castarlenas, metge barceloní, va assenyalar l’any 1980: la importància de conèixer i acceptar el que som en el pla de l’ésser. És més evident i més bàsic que el pla psicològic. Adverteixo aquí que és important comprendre el nivell en què ens trobem, més enllà de l’anècdota de les nostres històries concretes. Es tracta del nivell òntic, el de l’existència. És com mirar una radiografia del meu ésser en el seu esquelet bàsic, més enllà de l’anècdota.

El doctor Rubio va encunyar el concepte de «malalties de l’ésser», referides al malestar que emergeix del rebuig que hi ha en algunes persones respecte a una o vàries característiques bàsiques de la condició humana que els són pròpies. Ell les anomena de «l’ésser», precisament perquè es refereixen a la manera concreta que cadascú de nosaltres té d’existir en l’univers. Com a «condició humana», entenc el fet que cadascú de nosaltres va tenir un principi; abans no existíem i, en un moment donat, s’inicia el nostre ésser, en ajuntar-se dues cèl·lules que donen lloc el nostre concret i irrepetible codi genètic. Cap de nosaltres es va donar a ell mateix l’existència i, a més, podia no haver existit si qualsevol de les coses que van incidir en el nostre origen hagués estat diferent.

Tenim i som un cos, amb trets concrets, engendrats en unes circumstàncies que no triem, com a fruit d’una història més o menys esplendorosa o dolorosa, i en una determinada cultura. Les nostres capacitats, per àmplies que siguin, són limitades: tant físicament com anímicament, artísticament o intel·lectualment. A més, tenim la possibilitat d’emmalaltir i som mortals; en una paraula amb referència filosòfica, som «contingents». Aquestes coordenades òntiques no les vam escollir. Són la dada d’entrada de la nostra concreta realitat existencial. Constitueixen la sorprenent constel·lació de la nostra concreta existència i són el punt de partida per a qualsevol aventura o desventura que puguem viure. Pot ser que el primer acte de llibertat d’un ésser humà sigui precisament aquesta acceptació (per definició, a posteriori) del que ja soc, per llançar-me a construir el que desitjo arribar a ser.

Hi ha persones que viuen tota la seva vida rebutjant algun o tots aquests aspectes de la seva existència, o el que és el mateix, «són» sense voler ser ells mateixos. Aquí no ens referim a les circumstàncies més o menys felices que puguin constituir la nostra història i que expliquen molts dels nostres comportaments i conductes, sinó que ens referim a l’arrel del nostre ésser. En altres paraules, a la manera d’existència concreta que tinc jo i cadascun o cadascuna de nosaltres.

L’aportació del doctor Rubio s’inscriu dintre del corrent existencialista que va revolucionar la filosofia, accentuant i valorant, més que les idees, les realitats existents. L’existencialisme va donar un tomb a l’idealisme i al racionalisme cartesià, obligant-los a posar-se de peus a terra. No obstant això, va produir una gran dosi d’angoixa en molts dels seus seguidors, perquè interpretaven l’existència des de l’evidència de la mort, i aquesta, per a ells, despullava totalment del seu encant la globalitat de la vida. Volien, per dir-ho d’alguna manera, «l’absolut» de l’ésser i se sentien malament per no posseir-lo.

Per la seva banda, el doctor Rubio valora la vida des de l’origen: veu que podia no haver existit, que hi havien milions de possibilitats en contra i, no obstant això, ell concretament existeix. Aquesta evidència li fa, primer de tot, sorprendre’s; i passa d’aquesta sorpresa a abraçar i acollir l’ésser que és, amb tots els seus límits. Això ho anomena «humilitat òntica» com a actitud realista d’acollida conscient, lliure i alegre, de tot el que configura el seu ésser contingent. Soc qui soc i com soc, o, simplement, no soc res. En aquest «com soc» hi ha tota la meravellosa galàxia de les meves possibilitats, sempre en relació amb uns altres i situades en un moment històric. Suposa l’existencialisme, però el convida a avançar a través de la reconciliació amb el propi ésser, sense recórrer a res que no siguin les evidències i les experiències humanes. Cada persona té immenses capacitats que pot desenvolupar, si no perd el temps a desitjar impossibles.

Abans d’assenyalar algunes malalties, anem a les preguntes freqüents que solen aparèixer enfront d’aquest tema. Aquesta acceptació del propi ésser, no produeix passivitat sinó que ens llança a una entusiasta creativitat i ens allunya d’estèrils lamentacions. A més, aquesta acceptació no limita els nostres horitzons, sinó que ens fa capaços de somiar coses possibles, encara que siguin arriscades, grans o intrèpides, i assolir molt del somiat. Una actitud humil té la fortalesa d’allò autèntic: la humilitat és caminar en la veritat.

Extracte de la ponència presentada per l’autora d’aquest article al Seminari «Patologia dels sentiments. Claus per a un benestar emocional» organitzat per l’Àmbit Maria Corral l’any 2005. Seguirà un extracte més.

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *