Per Mónica Moyano Prieto
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Xina, març 2009
Foto: Alex
Que la globalització és una realitat en dóna testimoni aquesta crisi mundial que vivim. Qui més qui menys pateix o coneix a algú que està patint els seus efectes. Com una fitxa de dòmino que, en caure, empeny les altres creant un suau moviment en cadena, la crisi mou una caiguda lliure d’una societat que fins aleshores també es movia, però en una direcció potser no gaire ideal.
Però els éssers humans, adaptables per naturalesa, ja hem començat a fer de la crisi una nova oportunitat. Molts han triat aprofitar aquest temps d’atur formant-se millor, creixent en coneixements que els ajudin a reincorporar-se millor a la seva futura vida laboral. Altres han esforçat al màxim les seves neurones i s’han tornat imaginatius, creant noves empreses i nous llocs de treball. D’altres han vist en aquest temps d’impasse un temps privilegiat per a poder estar més estona amb els fills i la família. És clar que no tot han estat reaccions positives a una crisi no volguda, però les negatives ja les coneixem, no cal tornar-les a repetir. Aquest any algunes persones han fet una opció per l’optimisme, perquè les coses ja no poden anar pitjor. Ara toca millorar.
Quan tenim una crisi personal, de la mena que sigui, creiem que és un fet negatiu. De fet, els manuals de psicologia afirmen que les crisis són naturals i normals. Produeixen en la persona un terrabastall que, si se supera positivament, l’ajudarà a fer una gran passa de maduresa personal. Les crisis ajuden a replantejar el món que creem al nostre voltant, re-creant-lo i donant-li la dimensió i el lloc correctes. Qui no ha sentit el desengany, la pèrdua, el canvi indesitjat? Les crisis que hem patit ens ho han fet passar malament però, passat un temps –anys, mesos, dies– sentim que hem aprofitat per al nostre creixement allò que ens han pogut ensenyar.
La crisi mundial ens està ensenyant una cosa: cal un canvi. Hem de fer un procés de reflexió i veure quin és el rerefons de tot. S’ha vist que si la societat es recolza en el capital, la cosa s’enfonsa tan bon punt corre un rumor d’alerta. Quantes persones arruïnades han vist com, amb els seus diners, desapareixia també l’objectiu de la seva vida!
Els pobres: aquests –i em refereixo als més pobres d’entre els pobres– no hi perden. Sempre han estat rics en altres aspectes, com, per exemple, en temps. Asseguts en un banc de pedra del poble que mai a la vida han abandonat, contemplen la seva riquesa en temps i en gaudeixen. La crisi ens ofereix una nova oportunitat: seiem i contemplem el camí fet i preparem-nos per a un futur diferent, qui sap de quina mena, però segurament millor per a nosaltres, que haurem sortit de la crisi amb més maduresa per a refer la nostra vida com a societat global.