Jordi Cussó i Porredón
Director de la Univeritas Albertiana
La informació és el cabal de dades que li arriba a una persona al llarg del dia. Dades que observa, que escolta, que percep, i algunes d’aquestes queden retingudes. Això és el que anomenem coneixement. És evident que hi ha estratègies per aconseguir el coneixement i hi ha persones que acumulen tant coneixement que mereixen la categoria d’erudits: aquells que han acumulat molt coneixement, que no han deixat perdre la informació, i que tenen un cap ben clar i ordenat. Però no ens equivoquem: això no és ser savi. La saviesa com diu el filòsof francès Edgar Morin és «saber aplicar a la pròpia vida tot el que hem conegut; en el fons, créixer en humanitat, ser més persona, desplegar el talent que tenim dins». M’atreveixo, a posar un petit matís: és saber aplicar bé, el saber a la pròpia vida.
[su_quote cite=””]«Alguns autors creuen que la saviesa és un atribut de l’ésser i, pe r tant, la primera expe riència de saviesa hauria de començar pe r conèixer i paladej ar el que és més prope r a nosaltres mateixos, el nostre propi ésser»[/su_quote]
Etimològicament, saviesa ve de la paraula llatina sapere, de la qual es deriven dos mots: saber i sabor. Dues paraules que indiquen: aquell que sap, i alhora assaboreix el que sap (assaborint allò del que tracta el seu saber). Un saber que s’alimenta de la vida, no pot ser només un saber teòric sobre les coses, sinó una experiència coneguda i viscuda. Diu el poeta i sacerdot argentí Hugo Mujica: «Si la filosofía es la transmisión de lo pensado, la historia del pensamiento, la sabiduría es el testimonio de lo experimentado, la experiencia de la vida misma, de su gusto. El sabio no es quien pensó la vida sino quien dejó que la vida le diga lo que ella misma aprendió viviéndolo a él, quien dejó que la vida le entregue su sabor, le revele su sentido».
El nostre propi ésser
Alguns autors creuen que la saviesa és un atribut de l’ésser i, per tant, la primera experiència de saviesa hauria de començar per conèixer i paladejar el que és més proper a nosaltres mateixos, el nostre propi ésser. La saviesa es potencia des de la solitud i el silenci, és a dir, des de la contemplació profunda de la vida de les coses que escoltem i aprenem. D’aquesta contemplació que encoratja la reflexió sobre la nostra interioritat, brolla la consciència, és a dir, la ciència de nosaltres mateixos. Aquesta consciència que neix del nostre diàleg interior ens permet saber qui som i com som, i ajuda a aconseguir una acceptació plena, per poder utilitzar i desenvolupar a la vida, les potències i capacitats de cadascú.
Situar-nos en la pròpia existència com a punt de partida per viure el que realment som i adonar-nos que existim, quan podíem no haver existit mai, ens obre la capacitat de sorprendre’ns davant la realitat, les persones i els esdeveniments que ens envolten. I aquesta admiració sorprenent és la que ens porta a una sana curiositat, que és el veritable motor de l’aprenentatge. El doctor Alfred Rubio assenyalava: «Aquell que està content amb ser el que ell és, ser un ésser humà, troba que l’univers és molt interessant, d’una gran bellesa, la seva llar, de la que cal tenir-ne cura. El que està content de viure tal com és, té cura de l’univers, de les coses que té al voltant; està obert a la ciència, a una investigació amorosa, per anar descobrint i gaudint dels secrets d’aquest univers en què es troba, del què forma part, que el constitueix perquè sense ell tampoc seria». De l’alegria de ser, en lloc de no ser, sorgeixen moltes preguntes i les seves possibles respostes i sobretot el desig i la motivació per seguir aprenent. M’atreviria a dir que la sorpresa, l’admiració per tot el que existeix i el saber ubicar-se amb alegria en la realitat, són la base per assolir la saviesa.
La saviesa és una actitud que sorgeix sobretot de l’experiència, i aquesta, està feta de coneixements, valors, accions, creences, emocions, desitjos, principis, sentiments, en definitiva, d’una barreja difícil de separar i que mai és el resultat d’amuntegar totes aquestes coses. Ni la saviesa ni la veritat són valors exclusivament intel·lectuals, ni activitats purament racionals, sinó sobretot una manera de tocar la realitat i de recrear-la.
La saviesa consisteix a fer més veritable la vida i no amagar-nos en argumentacions i raciocinis, que sovint, només volen justificar suposades veritats objectives. No és de savis validar veritats abstractes, inanimades, desencarnades, que estan fora de la vida. Una cosa és definir l’amor i una altra cosa és estimar. Mirant la vida i les seves obres, podem saber si realment estimem, si el nostre amor és veritable.
La recerca de la veritat
En el pròleg de l’evangeli de Joan llegim: «La vida era la llum dels homes i la llum brilla en les tenebres i les tenebres no la van vèncer». La «vida era la llum», però, amb el pas del temps, es van invertir els termes i, vàrem acabar dient: «la llum era la vida dels homes», amb la qual cosa identificavem la llum amb el coneixement, amb la veritat intel·lectual i racional. D’aquesta manera la vida ha quedat supeditada a la veritat, com si viure fos anar darrere la veritat, i aquesta esdevingui la brúixola de la vida. Sense negar tota la importància que té la recerca de la veritat: «i coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures», diu el mateix evangelista, la saviesa ens diu que hem de ser llum, i que la vida es la que il·lumina. Així doncs contemplant la vida de la gent anem descobrint les seves obres, els seus gestos i accions, i mirant els fets de la vida, albirem els seus coneixements, valors, ideals i creences, el que podríem anomenar la seva «veritat». Això no implica un relativisme radical, sinó que implica una noció humana de veritat que integra l’intel·lecte amb el concret i l’experiència. Entre el relativisme i una absolutitzàcio d’una veritat abstracta hi ha un riquíssim marge per on transita la saviesa.
Sovint, quan la discussió es juga en l’àmbit de la veritat sempre hi ha malentesos i separacions, però quan es realitza en l’àmbit de la vida, malgrat els obstacles que brollen de la por i de l’egoisme, tendim a buscar la unitat i la concòrdia. Aquesta constatació em fa entendre que la saviesa consisteix a buscar el bé, arribar a la veritable estima i concòrdia amb els altres, i, des d’aquesta plataforma, és d’on podrem iniciar també el debat dels valors, dels conceptes, de les idees i de les grans veritats. La veritable saviesa, consisteix a treballar junts, perquè coexistim, ens «co-constituïm», doncs la vida va més enllà dels conceptes.
La saviesa ens fa entendre, que hem de sentir el bé de la gent, i que, des la encarnació concreta d’aquest bé, podrem fer un discurs sobre la veritat. (Mentre la gent passa gana o es mor de set, fer discursos sobre les grans veritats pot arribar a ser imprudent i improcedent). Gairebé podríem dir que el bé que faig és la meva veritat concreta. Quan sento que obro el bé i que aquest bé ho és també per als altres, és quan la meva intel·ligència troba i sent aquesta concreció com una veritat de la qual és difícil dubtar. Diu el filòsof Josep Maria Esquirol: «Si la veritat és allò que es mostra i se sent amb més força, més vivament, aleshores la veritat és la veritat de la vida, i de l’amor i del pensament que intensifiquen la vida. (…) La veritat és la veritat del ser capaç de vida. I això determina la falsedat: tot allò que malmet la vida, tot allò que la degenera, tot allò que la nega, tot allò que fa mal. Tot allò que en lloc de donar, lleva, que no genera res sinó que ho degenera tot: indiferència, insensibilitat, abstracció». Aquest ser capaç de vida és la brúixola que nordeja la saviesa.
Mirada realista
La realitat no podem mirar-la només des de l’exterior, ja que hi ha el risc de teoritzar amb excessiva facilitat i expressar una sèrie de raonaments tan abstractes que no reflecteixin la realitat del que som i vivim. Cal trepitjar el terreny, caminar pels carrers, olorar les ciutats, mirar i dialogar amb les persones, contemplar in vivo la seva bellesa per assaborir realment les coses i, després, poder parlar d’elles amb serietat i buscar solucions adequades als problemes que es plantegen. La saviesa se situa en la realitat, no podem situar-nos fora de nosaltres mateixos, d’una manera idealista i abstracta.
El savis són mestres de vida, de llibertat i d’amor. Sempre hem necessitat i necessitarem del testimoni d’homes i dones capaços d’ensenyar, perquè han conegut, provat i assaborit: la llibertat, l’amistat, la fraternitat, la família, etc., tots aquells valors que construeixen persones i creen civilització. Aquest és el mestratge de la saviesa que ens fa créixer, que compromet la vida i que ens convida a transformar-la.