90 segons

Sara Canca Repiso
Psicòloga
Publicat el 12 de febrer de 2024
Foto: Nile de Pixabay

Quan explico als meus amics que una emoció dura només 90 segons, es mostren incrèduls. M’increpen, argumentant-me: «Com expliques llavors que estic sentint enuig des de fa tres setmanes seguides o que estic trist des de ja fa uns anys, si les emocions tan sols duren 90 segons?»

Tenen raó, encara que fallen en la terminologia. Efectivament, en termes químics, una emoció té una durada aproximada de 90 segons. Un minut i mig. Són temporals. Cap emoció no dura per sempre. No obstant això, pot passar que l’emoció es renovi per si mateixa i faci la sensació que són eternes, entrant així en un estat emocional o sentiment.

L’amígdala, principal estructura del cervell límbic, on es guarda la memòria emocional, segrega una substància química coneguda com a neurotransmissor, transferit durant la sinapsi de les neurones. Avui dia s’han descobert al voltant de cinquanta neurotransmissors, sent alguns dels més coneguts: la dopamina, acetilcolina, serotonina, adrenalina, histamina o noradrenalina. El neurotransmissor en qüestió s’aboca a la sang i provoca una reacció física, com ara palpitacions, sudoració o tensió muscular, trigant 90 segons a ser reabsorbit. Per això, és recomanable beure una mica d’aigua, fer una caminada petita, respirar serenament o fer una mica d’exercici físic. Precisament, per donar temps que la composició química de la sang tornin al seu estat natural.

Per contra, si durant aquest temps seguim focalitzant-nos en la idea associada a aquesta emoció, l’amígdala continuarà segregant la substància de l’emoció o emocions trobades.

Això és perquè la durada de l’emoció depèn de la idea que la va provocar: si la idea és recurrent, l’emoció es renova, es retro alimenta.

Davant d’aquesta circumstància, força comuna, ens sorgeix una temptació: voler eliminar el pensament com més aviat millor, aturar-lo, fer-lo desaparèixer. Perquè aquests pensaments, si són negatius, ens alteren l’estat d’ànim, ens esgoten físicament i mentalment. De fet, ens poden determinar per a la resta del dia.

Qui ha estat segrestat alguna vegada per l’amígdala? Un segrest per l’amígdala pot ser una cosa així: «Aquesta persona m’està enfadant. Li respondré de la mateixa manera.»

La bona notícia és que aquest missatge viatja de l’amígdala fins al lòbul prefrontal, el centre executiu del cervell, on prenem les nostres decisions, portem la informació i després decidim què fer. El lòbul frontal és primordial, ja que et diu: «Compte, aquesta persona que et cau tan malament és el teu cap». Així que somriurem i canviarem el tema. Les neurones de la zona prefrontal reben el missatge de l’amígdala i tenen el poder de negar-s’hi. S’anomenen neurones inhibitòries, perquè inhibeixen l’acció, perquè tenen la potestat de dir ‘no’. Aquesta és la resposta. Si no funcionessin correctament, el resultat podria ser desastrós.

Així, els pensaments recurrents es donen en totes les emocions: Si ens focalitzem en allò que ens fa por, estarem alimentant l’emoció de la por; si ens focalitzem en allò que ens desagrada i molesta, estarem renovant l’enuig o la ira.

També, quan alguna cosa ens fa riure, cada vegada que recordem aquesta situació, tornarem a somriure i, fins i tot, a repetir aquesta rialla.

L’amor cap al nostre fill/a és molt més estable i durador, des d’abans de néixer i, generalment, el seguirem estimant tota la vida. Precisament perquè l’amor, la idea que tenim d’aquesta persona, és fixa, per això l’emoció serà coherent amb el pensament associat.

Si fos certa la creença que les emocions són eternes, no es produirien canvis bruscos davant de decisions importants a la teva vida. Com quan dues persones es casen i juren amor etern, creuen fermament en això que segellen; tanmateix, això no és suficient per mantenir viu l’amor i s’obliden que aquest sentiment requereix cura diària. Altres pensen que mai no sortiran d’una depressió o que no superaran mai una fòbia. Aquest pensament genera un ancoratge en la impossibilitat de canvi, una reducció de perspectiva que desmotiva i empresona.

Amb tot, no ens afecta el fet de tenir idees negatives, sinó la fe que hi posem, arribant a creure’ns-les sense cap ombra de dubtes. Identificant aquest pensament, posant-li nom, etiquetant-ho i reconeixent-ho, es reconeixerà amb determinació, sent la pedra angular per poder gestionar-ho, deixant-ho estar, sense enuig i amb acceptació.