Viure amb propòsits i projectes

Ressenya 259 Sopar Hora Europea
Fotografia: Esther Borrego
Data de publicació: 20 d’abril de 2026

El dijous 20 d’abril, l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 259 Sopar Hora Europea per tractar el tema Viure amb propòsits i projectes. El president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, va donar la benvinguda als assistents. La moderadora del Sopar, Teresa Algans, va plantejar que cal viure amb projectes per poder ampliar la nostra manera de percebre, de relacionar-nos, de sentir i de conviure.

La primera intervenció va anar a càrrec del periodista Miquel Peralta Mas, que va parlar del concepte d’incertesa com un estat d’ànim del qual no podem escapar. La incertesa és innata a la pròpia existència, no és només una idea que podem tenir o no, i que podem compartir, discutir o no, és també una circumstància que ens interpel·la constantment. La incertesa actual és inquietant per diverses raons, perquè el món és cada cop més global; perquè el poder polític, econòmic, tecnològic, etc., cada dia està més concentrat en poques mans i és menys transparent, i pels grans governants. També la incertesa ha arribat als mitjans de comunicació amb les xarxes socials i l’alta tecnologia, o la IA, a través de les que els ciutadans han trobat una eina per informar-se, però només un mitjà de comunicació rigorós, independent, plural i també crític amb les injustícies és una font d’informació fiable. Va citar les paraules de la periodista Rosa Maria Calaf: «El periodisme rigorós i independent és absolutament imprescindible per construir una societat amb valors ètics i esperit crític».

Va destacar que una manera de viure amb propòsits i projectes és practicar la solidaritat davant d’aquest món que va tant de pressa i és tant injust. Ajudar l’altre, o com a mínim escoltar-lo, tenir-lo present, és un primer pas per canviar aquestes injustícies i desigualtats i alhora sentir-nos millor nosaltres mateixos.

Quan es va començar a parlar de la Intel·ligència Artificial, l’EURECAT, que és un centre d’innovació industrial i tecnològica, amb capital públic i privat, treballava en una investigació europea pionera que analitzava el biaix de gènere que tenien els algoritmes i resultava que els algoritmes ja neixen amb biaixos, sobretot el de gènere. D’aquí que tant els mitjans de comunicació com els periodistes tenen un gran repte, ja que no es pot explicar una societat utòpica, però sí que poden mostrar persones i col·lectius que tiren endavant projectes socials, científics, culturals, empresarials, esportius i ajuden a millorar els altres. Va fer referència al darrer llibre de la filòsofa Victoria Camps titulat La societat de la desconfiança, donat que fa la diagnosi de què anem cap a un món regit per l’individualisme i la manca d’interès per la comunitat.

Com a darrera reflexió, va aportar que malgrat som en un món canviant, amb molts punts en conflicte (Gasa, Ucraïna, ara l’Iran i les guerres callades d’alguns països africans com el Sudan o Etiòpia), és un món que ja no és mou només per l’economia, sinó també per la tecnologia i que està dirigit per alguns governants poc democràtics. I el periodisme ha de reflectir i denunciar tot això, però també s’hauria d’esforçar més en mostrar més aquelles persones i aquells fets que ens diuen que malgrat tot hi ha molta gent i moltes entitats i col·lectius que saben escoltar, ajudar l’altre, que tenen projectes interessants, innovadors i solidaris. Tenir aquesta mirada en aquestes persones ajuda a tenir esperança.

A continuació, la psicòloga i gerontòloga feminista Anna Freixas Farré començà dient que ara vivim quaranta anys més dels que pensàvem quan vam néixer, de manera que quan ens jubilem ens en queden molts per endavant i que hem de pensar com els volem viure. Aquesta pregunta ens l’hem de fer molt abans. Quina vella o quin vell vull ser jo? Com puc viure aquests quaranta anys que m’ha regalat la història? Viure amb projecte i amb sentit és important tota la vida, i quan ens fem grans, encara ho és més.

Quan tu li preguntes a una dona gran quin és el seu desig, a vegades no en tenen ni idea, i sovint és el desig de les persones que l’envolten. Tot aquest temps de més que vivim després de la jubilació ha estat molt important per a les dones i hem tingut el gran avantatge de poder accedir a l’educació. Les nostres mares i les nostres àvies no van tenir aquesta sort. Va mencionar l’escriptora Carolyn G. Heilbrun que deia que l’important quan et fas gran no és que tinguis temps, sinó que tinguis tema. Hi ha la temptació de tancar-te en el teu petit món, dins la teva zona de confort, i això no et porta enlloc, no et fa feliç, no et permet recuperar el temps perdut. La capacitat d’aprenentatge es manté durant tota la vida i per això cal tenir curiositat.

La gent gran som les persones que podem aportar molt amb el nostre coneixement, amb la nostra experiència, amb el nostre bon fer. Aleshores, podem participar en l’àmbit veïnal, social, polític i cultural, és a dir, podem tenir una vellesa comunitària, participativa, amb solidaritat i no només pel meu petit món, perquè aquest petit món desapareix. Una vellesa generativa que dona sentit tant a la nostra vida individual com col·lectiva. Ens advertí dels prejudicis que sovint es deriven del concepte d’edatisme: tractar la gent gran com si ja estiguessin arraconats del món pensant, que els vells només s’ocupin de les seves petites coses, això suposa considerar que la gent gran ja no és interessant.

Si volem transformar la vellesa en un temps de vida i amb sentit, hem de començar per relacionar-nos. Jo, com a persona gran, tinc molta experiència i tinc opinió. I, per tant, puc donar significat a la vida, a la vellesa, i això és una tasca en la qual ens hem d’implicar individualment i col·lectivament totes les persones, a totes les edats.

Maria Rosa Buxarrais Estrada, catedràtica de la Facultat d’Educació de la UB, va començar afirmant que educar no és només ajudar a saber, a fer, a adaptar-se, sinó que és ajudar a viure, a orientar la vida, a trobar una direcció, a descobrir allò que dona sentit al que fem, al que pensem, al que desitgem i al que esperem. Per això, quan avui parlem de viure amb propòsits i projectes en relació amb els joves, en el fons estem parlant d’una de les grans qüestions de l’educació: com acompanyem els joves perquè no només passin per la vida, sinó que puguin construir-la amb sentit. Vivim en una època plena de paradoxes. Els nostres joves tenen al davant moltes possibilitats, més opcions, més informació, més estímuls, més connexions que mai. Però, al mateix temps, també viuen enmig d’una gran incertesa, perquè quan tot sembla possible, també pot aparèixer la desorientació. Quan tot és immediat, costa sostenir processos llargs. Quan el món ens reclama constantment atenció, costa escoltar-se a un mateix. I quan la societat envia missatges insistents sobre rendiment, èxit, imatge i competitivitat, els joves poden acabar preguntant-se no tant què dona sentit a la meva vida, sinó què s’espera de mi, què haig de demostrar, què haig d’aconseguir per no quedar enrere.

Propòsit no significa un pla de vida tancat, ni una resposta definitiva, no és una fórmula màgica, és més aviat una orientació de sentit, una mena de brúixola interior, una manera d’anar descobrint què ens mou, què ens convoca, què ens importa, què ens compromet. No és una certesa absoluta, sinó una recerca que es va clarificant amb el temps. Els projectes serien la forma concreta que pren aquesta orientació, són els camins, les decisions, les iniciatives, els compromisos, les tries a través de les quals aquest propòsit es comença a fer visible. El propòsit dona direcció i els projectes ens permeten caminar.

Els joves necessiten que l’educació els reconegui com a subjectes de present, no només com a candidats a un futur professional. Necessiten una educació que no els redueixi a notes, rendiments o itineraris. Necessiten una educació que els ajudi a interpretar la pròpia experiència. Hi ha una tasca educativa irrenunciable, que és recuperar l’aula com a lloc on també es pugui pensar la vida. Els propòsits i projectes s’haurien de sostenir, almenys, en tres dimensions: la interioritat, el diàleg i l’acció. El propòsit no és només individual, és una vida oberta a alguna cosa que la transcendeix, pot ser una vocació, una causa, una forma de servei, una manera d’acompanyar, un compromís social, una responsabilitat envers els altres.  El propòsit es va construint. Entusiasmar els joves vol dir despertar el desig de sentit. Una de les formes més nobles de la pedagogia és acompanyar els joves perquè puguin descobrir que la seva vida no és només una successió d’esdeveniments, sinó una realitat que es pot pensar, orientar i projectar. Educar en propòsits i projectes no és donar als joves un camí fet, sinó ajudar-los a reconèixer allò que dona sentit a la seva vida i a transformar aquest sentit en formes concretes de compromís, d’acció i d’esperança.

Després es va obrir el col·loqui als assistents al Sopar que van plantejar diferents qüestions que van contribuir a seguir aprofundint en el tema tractat.