És llicenciada en Psicologia (Universitat Pontifícia de Salamanca). Diplomada en Ciències Religioses (Institut San Dámaso de Madrid) i doctora en Comunicació (Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma) amb la tesi doctoral sobre factors que faciliten la intel·ligència col·laborativa en entorns digitals.
EDUCACIÓ PER A TOTS ELS ESTRATS SOCIALS
«Les dues paraules claus per a una presència a l’ecosistema digital són respecte i veritat»
Els psicòlegs diuen que actualment estem més comunicats que mai gràcies a les noves tecnologies, però alhora més incomunicats. Coms’entèn ?
Totes dues coses són veritat. La tecnologia digital ens permet comunicar-nos amb veu, text o imatge, en temps real i amb persones que són de l’altra banda de la Terra; ens permet traduir textos i àudio des de qualsevol idioma. Per a qualsevol persona a qualsevol lloc del món és possible compartir continguts i, si l’encerta amb un contingut d’interès, arriba a milions de persones. En fi, l’abast i les possibilitats de comunicació són indubtables. Però això té la seva contrapart. La manera com han evolucionat les xarxes socials, ha anat convertint aquest entorn en la plaça pública on es troben les persones, sobretot els joves. La comunicació per pantalla ha guanyat terreny progressivament, convertint-se en un substitut de la presència directa.
Els símbols, les emoticones i el llenguatge breu es presenten com a substituts de la immediatesa de la mirada, el rostre, la proximitat, la carícia… quan mai no podran substituir-les. L’ús massiu i reiterat dels dispositius digitals per mantenir les relacions properes, produeix un empobriment progressiu de la qualitat de la conversa, i en els joves, es genera una incapacitat de gestionar les relacions directes. Amb això la vivència de solitud o aïllament és progressiu i pot ser devastador.
El que és important per a efectes socials i educatius és mantenir les nostres relacions directes i properes dedicant temps a la presència i a la proximitat física.
Vivim un gran canvi assumint una transformació digital, estem preparats?
Aquest canvi accelerat ens troba sense preparació a la societat en conjunt. Totes les institucions i les empreses es veuen atropellades per una onada tecnocultural de gran abast per a la qual ningú no està completament preparat. L’esforç d’actualització és imponent i ningú no sap com fer per no perdre un tren que en el fons no sap cap on va.
Però en l’àmbit individual també és una qüestió generacional. El gran salt de la digitalitat com a ambient, es va fer a partir de l’any 2.000 més o menys. Els anomenats ‘natius digitals’ es mouen de manera natural en aquest entorn, i la distància entre ells i els seus pares és enorme, i més encara amb els seus avis. La lògica, els processos, les maneres de comunicar, els ritmes de resposta, l’ús dels dispositius són completament diferents. Els joves de trenta anys cap avall estan més ben preparats, però així i tot estem en un moment de màxima incertesa perquè no sabem per on, quan i fins on arribaran els canvis.
Considera que la tecnologia genera més desigualtat?
De nou, és en certa manera ambivalent. Iguala molt les persones en alguns sentits: baixa el llistó del qual qualsevol ésser humà necessita per estar connectat amb la resta del món. Els continguts educatius, formatius, culturals, etc. son a l’abast de tothom a cost pràcticament zero. Això dona unes oportunitats extraordinàries d’igualtat.
Un altre aspecte és la desigualtat que es genera a partir de la intel·ligència artificial. La majoria de la gent començarà a fer servir la IA com a ‘sucursal’ de la pròpia intel·ligència i de la pròpia iniciativa. Si les persones s’abandonen en mans dels ens d’intel·ligència artificial, renunciant al pensament crític, a la capacitat de decisió i al diàleg amb les persones properes, la desigualtat entre les masses manejables i els que dominen la IA serà enorme.
Però la bretxa digital s’ha ampliat i s’ha fet més profunda. Si estàs fora de cobertura, si no tens accés, no disposes de dispositius per interactuar, o estàs aliè a aquesta cultura (per edat o per pobresa o altres), aleshores la distància és sideral. La desigualtat pot arribar a ser gegantina, però el més probable és que els exclosos no siguin un percentatge tan alt de la població.
Com podem contribuir per igualar aquests desnivells?
Educació per a tots els estrats socials i edats. Primer, perquè tots tinguin, a mida, consciència de la importància de l’onada en què estem ficats. Segon, perquè puguin localitzar usos adequats a la situació. Però, sobretot, per decidir la conservació de les operacions primàries de la intel·ligència pròpia i del que ens fa humans. És molt important, sobretot amb la gent jove, incentivar el pensament crític, l’elaboració de les opinions pròpies i la seva expressió en paraules, el diàleg serè, la recopilació d’informació.
Quins són els límits per fer un bon ús de manera responsable de les noves tecnologies i de les xarxes socials?
Les dues paraules claus per a una presència a l’ecosistema digital són respecte i veritat. Respecte a les persones que pensen diferent, consideració dels altres amb la dignitat que ens atribuïm a nosaltres mateixos. Aquesta és una clau important. I veritat en el sentit de ‘fets’, donar valor al que realment passa. Ancorar-se en els fets –encara considerant que cada persona veu un angle d’aquests fets–. Però és imprescindible decidir-nos, com a persones, com a institucions i com a societat, a escapar del total relativisme que s’ha imposat a l’entorn polític i mediàtic, i que destrueix els criteris compartits de debò que són imprescindibles per a la convivència social.
Actualment veiem els infants amb aparells tecnològics que els seus pares deixen per entreteniment. És saludable anar per aquest camí ?
És un error que aquests nens notaran quan, potser en alguns aspectes, sigui massa tard. El desenvolupament de la persona a la seva infància requereix de manera completament imprescindible la interacció directa amb altres éssers humans, l’exploració de l’entorn, l’ús de les mans i de tots els sentits per conèixer la realitat, orientada pels grans. La manipulació d’objectes, el joc amb plastilina o fang, la interacció amb altres infants… Tot això es redueix o desapareix quan els infants es fixen a les pantalles a una edat en què estan construint les xarxes neuronals i les habilitats neuromotores. Jo crec que caldria fer autèntiques campanyes socials per evitar als menors de deu anys tot ús de pantalles.
I els adolescents i els joves passen hores enganxats a les xarxes. Qui els ha d’ensenyar?
Crec que per a ells és en certa manera massa tard per fer-se enrere en l’ús de les xarxes socials. Ja hi han passat els anys de socialització, creació de la nova imatge de si mateixos que es reelabora després de la pubertat… És encomiable l’esforç d’alguns governs per exigir a les companyies proveïdores que es responsabilitzin dels seus algoritmes per evitar l’addicció. Però hem de continuar donant la batalla. I respecte als joves, penso que encara podem reconduir aquesta situació si els atraiem cap al diàleg directe entre ells, a experiències compartides en entorns naturals –més necessaris que mai–, a moments de silenci i de mindfulness, d’espiritualitat, de trobada amb ells mateixos. Penso que hauríem d’obrir Campus d’humanitat per donar-los a conèixer tot el que es perden, absorts a la pantalla.
On està el sentit ètic per trobar la mesura justa?
La mesura justa pot ser diferent per a diferents persones i àmbits culturals, però possiblement un denominador comú sigui el de preservar el respecte entre les persones i la capacitat d’elaborar les pròpies opinions sense delegar-les en les intel·ligències artificials. I generar un sa equilibri entre allò que es viu per pantalla, i allò que es viu en directe. Això hauria de tenir el 80% del temps, i no pas el 20% com té ara en molts casos.
La intel·ligència artificial ha revolucionat molts aspectes, alguns parlen de beneficis i altres de riscs. Exposi una millora per a la nostra vida i societat. I un risc.
Com deia més amunt, el risc és delegar-hi decisions que han de ser humanes, i processos que no hem de delegar en ningú: pensar per nosaltres mateixos, viure experiències directes i vitals (a la natura, creant coses amb les nostres mans, estimar i rebre amor de persones en mode físic. Les IAs ens poden ajudar moltíssim amb el treball pesat, són extraordinàries i ho seran cada vegada més. Però nosaltres som i tenim cos, vivim experiències, tenim història, tenim una identitat i un jo. Crec que hem de prendre consciència del seu valor.
Hi ha la intel·ligència artificial perquè l’hapossibilita da la intel·ligència humana. Però, una gran diferència és que la IA no té sentiments i no s’emociona.
No només. Tampoc no té una identitat personal ni una consciència reflexa (l’ésser humà ‘sap que sap’). Els sentiments són les emocions elaborades i amb un significat dins la nostra pròpia història. Això no ho pot tenir una màquina, per sofisticada que sigui. No té interioritat, no es pot obrir al que és transcendent, a la bellesa, a la sorpresa d’existir.
Alguns experts diuen que la IA deshumanitza.
Depèn a què es refereixin. Si les companyies d’IA decideixen substituir els seus empleats per bots de IA, llavors sí. O si les persones en comptes de parlar i confiar-se entre elles, trien com a confident un ens amb IA. O si deixem que aquests ens prenguin decisions a l’àrea de defensa i siguin ells qui escullen qui viu i qui mor. Això ho ha denunciat Lleó XIV a la seva encíclica. Per contra, quan es posen al servei de la ciència, de la gestió urbana, del coneixement complex, són eines humanitzadores. Som nosaltres els qui triem l’ús que els donem.
Com a experta en comunicació, com aconseguir un llenguatge adequat perquè els més joves entenguin els més grans, ja que no tot funciona amb icones i símbols.
Com estic dient, el llenguatge és l’eina del pensament. Si no hi ha vocabulari, el pensament és molt bàsic i no arriba lluny. És molt important que els educadors (no només a l’educació reglada) impulsin la riquesa del llenguatge, no només perquè s’entenguin els joves amb la gent gran, sinó perquè siguin capaços de pensar per si mateixos, tinguin una opinió i puguin contrastar-la.
El llenguatge de la imatge i el símbol és un camp immens de cultura, però ha d’acompanyar el llenguatge verbal, que porta l’ésser humà molt més lluny que qualsevol altra eina que hagi creat.
Assumpta Sendra Mestre