Esther Borrego Linares
Treballadora social
Com mirem les persones, aquí està la clau quan ens posem davant d’algú sigui com a professional, voluntària o bé, simplement com a veïna. Sí, això ho vaig aprendre molt aviat, segurament a casa, potser en aquells passejos a on, encara tímidament, ja veiem persones d’altres llocs, amb altres costums.
Amb els anys això ha estat més marcat a casa nostra i al món, cada vegada veiem més desigualtats amb nom i història, cada una respon a una persona, a una vida.
De sobte, una mirada concreta em va fer entendre el que significa aquesta evidència, sí, la mirada d’una dona i d’altres que, com ella, miren a cada persona amb tota la dignitat que té, aquella que res ni ningú li pot fer dubtar i menys prendre.
Sense aquestes mirades particulars que ens recorden allò tan clar que hauríem de tenir interioritzat i seria la clau d’un món més humà, que tota persona té una dignitat pel fet d’existir. El món perilla i genera més injustícia i patiment, més desigualtat.
Fa uns anys, visitant una exposició sobre intel·ligència artificial em va espantar molt, entre altres dades, el testimoni d’una dona que mostrava com la IA discriminava de manera recurrent algunes faccions: per reconeixement facial, quan analitza rostres de dones enfront d’homes, més sí elles són afrodescendents. Per exemple, quan es presenta un currículum per a una feina es poden donar dos motius de discriminació: la de gènere i la d’origen.
Ja ens alerten algunes persones expertes, com l’Enric Madrigal, que no podem seguir pensant que la tecnologia és neutre «no és un recipient buit esperant a ser omplert amb ètica». No podem entendre que és només un instrument, sinó que «organitza el món des d’un marc concret i defineix què apareix com a rellevant i que queda relegat».
Davant d’això és clar que la IA pot possibilitar algunes coses i delimitar altres, com l’accés de persones, dones en concret, amb determinades faccions a alguns llocs de feina. Així les dones poden ser, fàcilment, relegades a tasques de cura i no de direcció o lideratge.
Això, fàcilment porta a constatar el conflicte que sorgeix, ja el veiem en el món que vivim «quan una cultura, comunitat o persona no encaixa en aquesta visió o no hi vol participar, ràpidament se la titlla de resistència al canvi… Això implica que altres maneres d’entendre el temps, la presència, el cos, la comunitat, la paraula o el límit no són acceptades», segueix dient l’Enric Madrigal.
Llavors, la tecnologia que, és clar, ha creat persones concretes i amb determinades característiques, no ha vingut a resoldre allò més essencial? em pregunto.
Estem en un moment decisiu i no podem pensar que ja es resoldrà. Sabem que la intel·ligència artificial no és neutra, que és reflex del que som com a societat, per ara, en un món ple de conflictes i desigualtats. La IA pot donar-nos suport en moltes coses, però no pot decidir cap a on volem anar com a humanitat. Globalment, cal que ens responsabilitzem de les decisions que cal prendre segons la societat que volem, el món que volem deixar als nostres fills i filles, les relacions que volem que ens constitueixin, com volem que ens cuidin quan ho necessitem, a qui volem i com volem que ens mirin i mirem.
En la primera encíclica del Papa Lleó XIV, Magnifica humanitas, ens recorda que «a l’era de la intel·ligència artificial, en què la dignitat humana corre el risc de veure’s eclipsada per noves formes de deshumanització, tenim el deure de restar profundament humans, custodiant amb amor aquesta magnífica humanitat» i aquí surt per mi un altre de les claus per a un món més humà, l’amor, cal «un cor obert a l’altre».
Tota persona que es trobi en la situació que sigui, porti la motxilla vital que porti, quan la mirem als ulls podem veure la profunditat de tota la seva dignitat intacta, per molt que hagi patit o gaudit, lluitat, viscut, travessat mars o, simplement, un carrer. Cada persona és i serà màximament digne per a un altre, però això ho veiem si som capaces de mirar al més profund d’ella, i si a l’hora ens trobem en aquesta mirada mútuament, estarem possibilitant la construcció d’un vincle transformador.
Poder cal que siguem capaces d’entendre i creure que només des d’una mirada amorosa envers un mateix i l’altre podrem anar construint aquests vincles, en la nostra tasca diària, en el nostre camí per la vida. Llavors, sí només llavors, la nostra aportació a un futur millor serà possible i fèrtil.
Certament, crec que només una mirada neta i amorosa pot ser la clau per reduir les grans desigualtats que hem generat, però el meu gran dubte és com dotar de mirada a la tecnologia? I d’amor?
No tinc respostes, no sabria per on començar però sí estic convençuda de què cal que siguem responsables en allò petit per tal de poder generar canvis que possibilitin un altre món, com ja ens deia l’estimat Arcadi Oliveres «no podem perdre l’esperança».