Si vols adquirir-n’he algún dels últims números en format digital pots fer-ho a través de la web iQuiosc.cat








Connectar amb el propi jo
Alfred Rubio, per una tanatologia amb to de vida
Ressenya de la Taula Rodona
Ressenya del Sopar Hora Europea 244
Saviesa a l’ombra?
ESDEVENIMENTS
Revista Re 114
alors per a la convivència vol conjugar dues realitats vitals que formen part del col·lectiu humà. Per una banda, aporta continguts sobre els valors tan necessaris per conviure que és una realitat que tota persona experimenta…
Subscripció Revista RE
Categories
Últim número
Valors per a la convivència
Valors per a la convivència vol conjugar dues realitats vitals que formen part del col·lectiu humà. Per una banda, aporta continguts sobre els valors tan necessaris per conviure que és una realitat que tota persona experimenta: en la família, en una comunitat, en l’entorn laboral, l’escala de veïns, els grups de lleure, grups esportius… La majoria convivim amb altres. Per tant, aquest con-viure demana pensar com vivim i com ens comportem vers un mateix i vers els altres. Fa anys, vam publicar en el RE, número 59 del juliol 2009, sobre el perquè dels valors. És sorprenent al llegir-ho de nou, i copsar el sentit profund que es destacava en l’editorial: «Els valors són necessaris per a l’ésser humà i per a la convivència. No podem excloure cap dels valors que donen sentit a la vida, des dels valors humans bàsics, valors universals, valors morals… No hi ha receptes sobre com viure els valors, però sí que la història ha demostrat que donen qualitat a l’existència». En aquell moment també ens preguntàvem quins eren els valors més significatius del segle XXI i ressaltàvem: «La llibertat responsable que permet prioritzar altres valors tan fonamentals com l’amor, la felicitat, la bondat, la pau, la solidaritat…» Per tant, avui reafirmem el que pensàvem i escrivíem. Els valors humans són els grans pilars que sostenen qualsevol realitat on hi ha present la persona considerada com el valor més preuat, ja que cadascú té un valor, no l’econòmic, sinó pel sol fet d’existir, i cadascú té valors inherents que formen part de la seva essència, com la mateixa dignitat. I sabem que en el recorregut humà és necessari l’educació, tant reglada a l’escola com no reglada a la família, que contribueix a un aprenentatge per assumir i viure els valors que afavoreixin la convivència. Cada persona defineix el ‘valor humà’ de manera diferent, però el prioritari és prendre consciència del que són i encarnar-los en la pròpia vida. La professora Maria Carme Boqué en l’entrevista destaca: «Els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat són els pilars de la convivència pacífica», però constata que «han de ser encarnats des de la perspectiva de la vulnerabilitat humana que tanta importància cobra en l’ètica de la cura». Per tant, cal partir d’aquesta fragilitat humana per assolir aquests valors que revesteixen la vida i a la vegada exigeixen responsabilitat per tenir cura d’un mateix, dels altres i de l’entorn. També publiquem uns fragments del llibre Cent valors per a una vida plena. La persona i la seva acció en el món del filòsof Francesc Torralba, que els vincula amb la convivència: «Els valors no serveixen només per viure la pròpia vida amb dignitat, sinó per deixar viure els altres. És necessari aprendre a viure, però també és necessari aprendre a deixar viure, perquè hi ha formes de vida que priven de viure els altres i vulneren el dret que aquests tenen a viure lliurement. Deixar viure és una manera activa de ser en el món, un estil de vida que es caracteritza pel respecte i l’atenció cap a les persones que ens rodegen». Tractar els valors és aprofundir sobre la mateixa vida, i en aquestes pàgines els articulistes ens conviden a la reflexió de molts valors que contribueixen a la convivència.
Llegir més
114.Compartint Vida
Josep Alegre Professor i educador sociocultural L’ésser humà es desenvolupa gràcies a la cohabitació. Sense els altres difícilment podrem arribar a realitzar-nos. ‘Habitar amb’ és essencial per esdevenir ‘ésser’. Coexistim, convivim, aprenem a relacionar-nos des de ben petits, a partir de les experiències viscudes dins el nucli familiar. Anem mica en mica, obrint més vincles relacionals, l’escola, el veïnat, els amics… i aprenent noves habilitats socials. Anem desplegant una immensa xarxa de Vida Compartida, amb fils potents i resistents, que provenen de la diversitat social i cultural i de la idiosincràsia de cadascú i que s’enforteix quan es viu amb cohesió i respecte. La convivència no sempre és fàcil i comporta conflictes, dificultats que cal afrontar i resoldre. Podem activar les eines que cadascú de nosaltres tenim per trobar llaços d’unió i punts de trobada. Però ens hem de posar d’acord perquè els valors i les idees de cada persona poden ser ben diferents. Pensar més en allò comú i que ens uneix que no pas centrar-nos en el punt del des-encontre. Activar l’escolta, l’empatia, la comprensió de l’altre ens pot obrir un nou camí. Aparcar els nostres prejudicis i les nostres prioritats per un moment ens pot ajudar a crear actituds pro-socials, cooperatives i pacificadores. Alguns principis de valor es poden convertir en guia: l’obertura a allò plural i múltiple, la proximitat a allò divers, les experiències d’alteritat…, ens ajudaran a la comprensió d’altri, i fins i tot, a des-viure’ns per ells. És aquesta una aposta arriscada i atrevida que ens durà a humanitzar la Terra i a Compartir la Vida de veritat. En bona companyia Vivim en constant contacte amb els altres i, per això, hem de conjugar necessitats i desitjos propis i aliens. Cada persona té una escala de valors que transmet amb el seu actuar diari. Són valors que mouen els comportaments, orienten la vida i dissenyen la personalitat. Valors de convivència que s’aprenen amb l’entorn i enriqueixen l’educació: la coherència, la gratitud, la valentia, la paciència, l’amor a la natura… De petits som grans imitadors i aprenem amb l’exemple. Després la relació amb els adults ens aportarà normes i valors socials que anirem seleccionant i fent nostres, al llarg de la vida, fruit de la reflexió i del sentit crític. Amb ells anirem creant llaços d’amistat, de companyia, d’identitat. També prendrem decisions i actuarem en conseqüència, posarem en pràctica tot el que hem descobert i gaudirem de la bona companyia, del joc compartit, del treball comú… Aprendre a conviure és una finalitat bàsica de l’educació. Sumar esforços per sembrar aquest esperit comunitari i afavoridor d’una cultura de pau. L’educació que donem als nostres fills serà la soca sobre la qual construiran la seva pròpia personalitat i escala de valors. I això serà el que aplicaran en el seu actuar futur. Per això, cal ajudar-los a gaudir de relacions sanes i diverses que els ajudin a poder viure en societat. Aquesta tasca no només és de la família o dels educadors. És un compromís de tota la societat que ha de vetllar per un món més humanitari i solidari. Hem de ser bons exemples per als altres i això demana revisions periòdiques personals. Perdem molt de temps jutjant, etiquetant, comparant i en el fons contribuïm a generar més inseguretat o malestar… Tots som educands i educadors. Acompanyar i, de vegades, deixar-se acompanyar. L’acompanyant ha de propiciar un ambient receptiu, de confiança i comprensió. Intentar entendre les raons de l’altre, el seu dolor, la seva alegria… escoltar-lo, fer-li costat, acompanyar-lo…; de vegades, utilitzar el sentit de l’humor, les bromes que promoguin un clima positiu i tranquil; d’altres, compartint temps, inquietuds i lleure… Els valors que hi ha darrera d’aquestes actituds seran el nostre senyal d’identitat, el codi i la brúixola que inspira i guia la nostra manera de ser, actuar i sentir. Viure en pluralisme El punt d’origen dels valors per a la convivència està dins de cadascú. Per això primer serà bo fer un treball personal, d’escolta interior i revisar les nostres pròpies emocions de manera saludable: expressant el que sentim, revisant els nostres punts dèbils i valorant com apliquem els nostres punts forts… Amb aquesta petita revisió podrem entendre millor els altres. L’autoestima és la capacitat de poder entendre l’altre i posar-te a la seva pell, la qual cosa, serà difícil si abans no has estat capaç de mirar ‘dins teu’ i veure i acceptar tot el que hi trobes. Ser honestos i sincers amb nosaltres mateixos ens pot ajudar molt a entendre els altres en la seva pluralitat. Valorar les nostres diferències com a possibilitat d’enriquiment mutu, cercar el costat positiu dels altres i valorar els moments de trobada com a font d’enriquiment, entusiasme i alegria. Conquerim la nostra felicitat fruint de la felicitat dels altres. Anem fent camí des de la nostra identitat i amb la identitat diversa dels altres. Cal ser-ne conscients. Les diferents opinions ens enriqueixen. Equivocar-se ens fa créixer. Quan afrontem la Vida amb actitud pacient, serena i tolerant i som capaços de canalitzar els nostres impulsos més primaris ens vinculem millor amb els altres. Entendre com se senten i què pensen els altres, empatitzar ens fa ser més solidaris i reflexius. La intel·ligència interpersonal ens ajuda a entendre i valorar el fons de cada persona. Ens aporta humilitat quan reconeixem les febleses i benestar davant les fortaleses. Les nostres relacions personals esdevenen més solides. El món tan plural i divers com és, ens demana manifestacions assertives, tolerants, respectuoses i de més confiança vers els altres. Afavorir el respecte per la dignitat i els drets de les persones és responsabilitat de tots. Això demana també una bona dosi de tolerància. És una identitat contextual i relacionant, que confronta postures positivament, fomenta el diàleg i l’acord, recerca solucions conjuntes, provoca acollida i hospitalitat i es disculpa quan s’equivoca cercant el bé comú. En un denominador comú Dialogar de manera assertiva i constructiva suposa flexibilitzar les nostres postures i orientar-nos cap el consens, la cohesió i la col·laboració. És des d’aquesta Llegir més
Llegir més
Entrevista a Maria Carme Boqué Torremorell
Maria Carme Boqué Torremorell És mestra d’educació infantil i primària, Postgraduada en Mediació i Resolució de Conflictes i Doctora en Pedagogia. Professora Titular dels Graus en Educació de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, on imparteix classes als futurs mestres d’infantil, primària i secundària. Ha col·laborat amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya en els programes de convivència i mediació. És membre de diferents grups de recerca en què les principals investigacions giren al voltant de la cultura de pau, la ciutadania, la participació democràtica, la convivència, les violències i la mediació escolar. I és autora i coautora de diferents articles i llibres. Els valors són vius “Els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat són els pilars de la convivència pacífica” Com defineix un valor humà? Aquesta no és una pregunta gens fàcil de respondre a la capçalera d’una entrevista. Per això, ho faré de manera senzilla: un valor és allò que val. Vivim en entorns farcits d’objectes, d’aparells i de dades que ens aclaparen. Què en queda al final del dia de tot plegat? Doncs només allò que ens toca, ens inspira i ens mou a ser millors persones. Per tant, ‘allò que val’ és significatiu en la mesura en què ens ajuda a créixer humanament com a individus i com a societats. Sovint, entenem els valors com a intangibles, però aquest no és el meu cas. Jo crec fermament que els valors són vius i es poden i s’han de dur a la pràctica, encara que sigui de manera imperfecta. La qüestió és, onada rere onada, incansablement i amb coratge, fer tot el possible per apropar-nos a la millor versió de cadascú de nosaltres. Podem considerar que és el mateix un valor que una actitud? No, els valors pertanyen més a l’àmbit de les creences, mentre que les actituds incorporen explícitament la disposició a actuar. Les actituds poden brollar d’un sentiment, d’un pensament o d’un estímul físic, per exemple: la por, un desacord, una agressió… Òbviament, en els exemples anteriors, l’actitud seria de rebuig i podria, o no, estar sustentada en valors. En canvi, quan ‘actuem en conseqüència’ fem conscientment allò que creiem, és a dir, l’actitud que adopten davant una determinada circumstància es correspon amb el valor que la inspira. D’això en diem “coherència”. Quins valors considera més necessaris per a la convivència humana? Sens dubte, els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat són els pilars de la convivència pacífica, però encarnats des de la perspectiva de la vulnerabilitat humana que tanta importància cobra en l’ètica de la cura. Ens cal, ara més que mai, defensar la vida en totes les seves manifestacions centrant-nos en les necessitats bàsiques, la protecció i el benestar. Això comporta posar en joc la responsabilitat i la cura envers un mateix, els altres i el planeta que compartim procurant evitar qualsevol tipus de dany. En aquest sentit, no hem d’oblidar, que en defensa de valors abstractes —pàtria, justícia, honor— al llarg de la història i, lamentablement també en l’actualitat, s’han comès atrocitats. En el context educatiu, en concret a l’escola ja des d’infants, com s’ensenyen els valors? No deixa de ser curiós el fet que l’educació en valors estigui totalment subjecta al signe polític dels governs que ostenten el poder. En lloc de consensuar uns valors mínims de convivència democràtica per tal d’equipar èticament les noves generacions, l’educació en valors, juntament amb l’educació afectiva i sexual, són causa permanent de controvèrsia i enfrontament. Cal recordar, que la primera mesura del ministre d’educació del Partit Popular, José Ignacio Wert, quan va arribar al poder el 2011, va ser erradicar la matèria de ciutadania i drets humans que acabava de prescriure el govern predecessor de signe socialista. Però, això, només és part del problema, ja que per a una educació en valors de qualitat es necessiten docents amb una formació ferma i una presència sòlida de l’ètica en el currículum. A banda, hi ha pedagogies que no s’ensenyen, sinó que es viuen i la didàctica de l’educació en valors només deixa petjada quan és vivencial. En principi tothom educa i tots som educats, però com prendre consciència que, fins i tot, anant pel carrer mostrem els valors des del que som i fem? En una societat pretesament laica s’ha cregut que era possible renunciar a educar en valors amb l’excusa d’evitar l’adoctrinament. Com a resultat, una àmplia majoria d’infants resten indefensos davant els valors que els transmeten la factoria Disney, primer, i les xarxes socials, tot seguit. Perquè en valors eduquem tothom i en qualsevol circumstància. De vegades, em pregunten per la qüestió de l’assetjament escolar, també conegut com a bullying, i a mi m’agrada assenyalar les seves arrels en el si de cada família quan, enfront notícies de patiment en diverses parts del planeta, s’actua amb total indiferència. De manera anàloga, l’assetjament envers un company o companya només és possible gràcies al silenci de la majoria d’espectadors que, bo i coneixent la situació, opten per girar el cap. I les famílies, cada vegada més variades, com han d’assumir el seu rol d’educar en valors als seus fills? Penso, però això només és una opinió, que les famílies, siguin del tipus que siguin, necessiten urgentment temps per a constituir-se i, actualment, el temps és un bé escàs. Ara tot ho fem de pressa i, fins i tot el temps dedicat als àpats (comprar, cuinar, parar taula, menjar, fregar plats…) s’ha escurçat gràcies a les màquines i als menjars preparats que permeten que tothom pugui seguir enganxat a la seva pantalla particular: s’han de veure sèries, s’ha de xatejar, s’han de seguir quotidianament els creadors de continguts, etc. Llavors, si no guanyem temps per ‘estar en família’, sense distraccions, és ben difícil plantejar cap tipus d’educació que permeti ‘ser en família’. En conseqüència, la batalla dels valors es trasllada a l’escola, on se socialitzen persones amb creences plurals que han d’aprendre a conviure de manera natural i Llegir més
Llegir més
114.La contra
La imatge de la portada és un conjunt de persones que caminen: uns semblen aïllats, altres conversant entre ells…, on està la convivència?…
Llegir més
245 El perquè de les emocions i dels sentiments
L’any 1956 apareix el concepte intel·ligència artificial, que avui és reconegut pels avenços de la computerització que és capaç de fer uns robots i un conjunt de mecanismes integrats per suplir el treball de l’ésser humà. Comporta un canvi de formes de treball en què la persona s’ha de retirar o ha de canviar d’activitats, es calcula prop d’un 25% dintre de pocs anys. Això ha passat en cada invent definitori, com la roda, la impremta, l’electricitat, el tren, la informàtica… En el nostre cas, ens aturem a reflexionar en les noves tecnologies i les seves repercussions. En tots els descobriments, especialment els científics, en els que intervé la persona com a usuària, es produeix un fenomen que posa en qüestió les relacions interpersonals. La intel·ligència artificial progressarà molt més i ens afectarà en tots els àmbits de la nostra vida, però la intel·ligència emocional artificial ens qüestiona. La intel·ligència emocional sortosament compta amb la força que tenen les emocions i els sentiments per ajudar a ben ser i ben actuar en la vida. Avui parlar d’una intel·ligència emocional artificial és impensable. Sovint hi ha un concepte erroni del que s’entén per emocions i sentiments. Fa prop de vint anys, ja des de l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral, durant tres anys consecutius, vam fer unes jornades per estudiar les conseqüències de les emocions i dels sentiments, el perquè s’originaven i el com. Aleshores, s’estava estudiant amb molta precisió el procés neuronal a partir de l’estímul dels cinc sentits i ja s’afirmava que aquest procés era raonat i raonable en arribar al cervell que se situava per sota de l’hipotàlem, prop de l’oliva o amígdala cerebral. Poc temps després es va aprofundir científicament localitzant uns centres més concrets i específics. Incidim novament en aquesta dimensió cerebral per aclarir què són les emocions. Des de l’Àmbit hem fet cinc sopars per explicar diferents aspectes de les emocions i dels sentiments relacionant-los amb els valors, amb el ben ser personal i social, amb la felicitat i preguntant-nos com els hem de gestionar. En aquest Sopar, també volem endinsar-nos en la dimensió psicològica que mou els sentiments i les emocions. La persona completa és animal –evidentment– racional, però –evidentment– a més és emocional, és a dir, capaç de sentir a través d’un trajecte neuronal que suporta els sentiments que tots els descrivíem com immaterials i que acabàvem assenyalant-nos el cor. Els sentiments i les emocions són una realitat tan potent que són capaços de capgirar postures mentals, accions, actituds per donar respostes amb sentit. L’emoció més universal és la de sentir l’amistat per ben ser, transmetre-la i gaudir-la. En la història dels sentiments i de les emocions, també cal tenir en compte que la més gran maldat és suprimir-les. Alguns autors parlen de refredar-les o d’ignorar-les. Racionalment es pot justificar tot, fins i tot, la violència i la guerra. Per això, el primer que fan és anul·lar la dimensió ètica i ensorrar la llibertat dels altres. En el recorregut humà no podem prescindir de l’educació emocional, ja que des de la infància és clau en la intel·ligència per poder ben existir i ben ser. Preguntem-nos sobre el perquè de les emocions i dels sentiments per explorar i saber com els vivim i sentim. Josep M. Forcada Casanovas Sopar Hora Europea 245 Dijous 18 de maig del 2023 PONENTS: Narcís Cardoner Álvarez Psiquiatre. Director del servei de Psiquiatria de l’Hospital Santa Creu i Sant Pau Josep M. Forcada Casanovas President de l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral Elisabet Casellas Pujol Psicòloga clínica MODERADORA: Assumpta Sendra Mestre Doctora en Ciències de la Comunicació i Humanitats Escolta aquí les ponències del 245 Sopar hora europea! Escolta aquí les ponències de l’últim Sopar hora europea!
Llegir més
244 Una mirada a l’humanisme
Per molts el significat de l’humanisme està de baixa i per altres és una forma de fer complementària. Actualment, en què la tecnificació és espectacular, protegim més la persona que treballa i la manera com treballa, i amb la qual cosa la feina física s’ha fet més suportable. Això és un pas fonamental cap a la humanització. Simultàniament sorgeixen unes forces intel·lectuals que donen suport a un materialisme que posa en crisi la persona, la seva condició humana i altres aspectes on impera la violència, el menyspreu a la persona o, fins i tot, la guerra. Quan la llibertat es suprimeix o es bandeja, no es compta amb les actituds humanitzadores. El repte humanitzador abasta i compren el món digital i, fins i tot, la intel·ligència artificial. Avui en dia es parla de “tecnohumanisme” on se suposa que els avenços tecnològics haurien de deixar-nos més temps lliure per compartir emocions, sentiments i valors humans. Però, hi ha el risc que en aquest univers virtual es perdi el sentit humà. L’humanisme ha de fer prosperar les persones i avançar en uns propòsits socials i ètics que facilitin el ben-ser i ben-estar. Abans es definia la persona com un “ésser animal racional” i s’oblidava la dimensió emocional que possibilita el gaudir de l’existència, i si és possible amb qualitat. El filòsof Aristòtil, a Ètica a Nicòmac, fa referència a la felicitat que és inherent a l’home, és a dir, a tota la persona, és més, “ser feliç justifica ser ésser humà”. Creiem que encertava. Tots hem viscut l’experiència de la Covid que ens ha trasbalsat. Potser ha posat en qüestió la llibertat, l’obrar en consciència o la mateixa mort. Aquests són punts febles en els plantejaments de l’existència que són fàcils de manipular però, si no intentem entendre’ls, fàcilment podem caure en l’absurd de pensar que podem envair la llibertat de l’altre o tenir una consciència de la humanitat que probablement sigui errònia i que no respecti l’existència dels altres, ni valori la vida i la mort des d’una violència falsament justificable. L’humanisme no és un isme ni cap exageració. Ben al contrari, com diuen els filòsofs és la valoració de l’ésser, “ésser per als altres”. La genialitat de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948 és que descobreix uns mínims racionals de bé que obliguen a tots els humans. En cada un dels drets hi ha la possibilitat de potenciar-los positivament des d’un sentir que tracta de posar en pràctica una fraternitat que ens iguala a tots a partir d’un propòsit de pau. Recordem el dolor de la lluita de classes, de la violència, el menyspreu de la dignitat, i de les guerres en què hi ha gestos humans que, fins i tot, són un consol en el sofriment. En aquest Sopar proposem repensar la nostra condició humana des d’aquesta dimensió aristotèlica de la felicitat o, si es vol, de la caritat que parlava Jesús de Natzaret. Cal analitzar les influències del materialisme i del capitalisme que provoquen malestar i injustícies socials i no permeten obrir nous diàlegs que superin les venjances i els ressentiments. Cal afavorir l’amistat que és la clau de la humanització. ¿S’educa prou la infància, els joves i també els adults, a entendre la societat des de paràmetres que condueixin a un bé social per poder ajudar a descobrir unes actituds humanitzadores? Josep M. Forcada Casanovas Sopar Hora Europea 244 Dijous 23 de març del 2023 PONENTS: Jordi Craven-Bartle Lamote Oncòleg Consultor GenesisCare Internacional Esperança Esteve Ortega Directora de la Fundació Ajuda i Esperança Francesc Torralba Roselló Filòsof i teòleg MODERADOR: Javier Bustamante Enriquez Psicòleg i poeta
Llegir més
243 Els ressentiments, obstacles per a la convivència
El ressentiment és l’acció de ressentir-se. Sabem que el prefix re-implica duplicació o repetició, però en aquest cas té una connotació negativa. És ben cert que, quan el ressentiment s’instal·la dins la persona, es converteix en llavor d’odi i d’enfrontament amb els altres, amb el passat, amb el present i, fins i tot, amb el futur. El punt III de la Carta de la Pau, dirigida a l’ONU proposa eliminar els absurds ressentiments que obstaculitzen la pau. I en el mateix punt pregunta: «per què no ser amics i així poder treballar junts per construir globalment un món més solidari i més gratificant per als nostres fills i per a nosaltres mateixos?». Qualsevol tipus de ressentiment afecta i altera la condició humana perquè d’alguna manera bloqueja l’ésser i provoca conflictes, tensions en les relacions humanes. Hi ha diferents nivells de ressentiments i de diverses tipologies. Els més reconeguts són els ressentiments històrics que provenen de fets anteriors al nostre engendrament, però n’hi ha d’altres que es van generant en el present: l’intergeneracional, l’interreligiós, l’interètnic, els personals, els socials, els polítics, els sexistes… Aquesta realitat ens fa adonar del gran ventall de formes de pensar i actuar que generen actituds negatives. Constatem que els ressentiments són un obstacle per a la convivència, són una emoció tòxica que perjudica i esclavitza. Són sentiments negatius que no deixen lloc als positius. Això requereix fer un exercici personal de reconeixement per poder actuar de forma coherent i refer tot el que s’ha viscut negativament. L’ésser humà desitja viure d’una manera autèntica des de l’acceptació del que li ha tocat viure i ha possibilitat la seva existència. El gran repte de les persones, del conjunt de la societat i del món globalitzat és poder eliminar els ressentiments. Els autors Jaume Soler i Maria Mercè Conangla, en el seu llibre Sense ànim d’ofendre proposen que «no és intel·ligent viure arrossegant el pes de les ofenses, perquè ja no es tracta de qui tingui la raó sinó de preguntar-nos on ens ha dut aquesta raó de què presumim. ¿Hem aconseguit gaudir d›un espai interior serè, on pugui créixer l›amor, la tendresa i la creativitat o bé vivim infeliços, desenganyats de nosaltres mateixos i dels altres, ressentits i agressius? Cal alliberar-nos del pes i de la toxicitat de l’ofensa tot recorrent el camí cap al perdó i la reconciliació». Aquestes evidències sacsegen la persona i fan qüestionar-nos: estem ressentits?, de què?, per què?, com influeixen personalment i socialment aquests ressentiments?, com els arrosseguem?, com els transmetem?, com els identifiquem?, com els gestionem?, com condicionen la felicitat?, com eduquem per a una cultura de la pau Àmbit Maria Corral 243 Sopar Hora Europea Dijous 16 de febrer de 2023 PONENTS: Maria Carme Boqué Torremorell Doctora en Pedagogia. Professora titular de la Universitat Ramon Llull Maria Mercè Conangla i Marin Psicòloga i escriptora Presideix la Fundació Ecologia Emocional Jordi Palou-Loverdos Director de la Fundació Carta de la Pau Advocat i mediador Moderador: Ignasi Batlle Molina Col·laborador de la Universitas Albertiana Escolta aquí les ponències del 243 Sopar hora europea!
Llegir més
242 Un món injustament desigual
Vivim temps convulsos i complicats. Sortim d’una pandèmia i hem entrat en un nou conflicte bèl·lic que ha acabat de posar el món potes enlaire. Escoltem vaticinis per als propers anys i tots són desanimadors: crisis, manca de recursos, inflació, atur, canvi climàtic, més despesa en armament i, per suposat, una major desigualtat social. Res que no haguéssim viscut en altres crisis, però aquesta vegada tot s’enverina perquè la guerra a Ucraïna fa trontollar el nostre estat del benestar i dels models democràtics. L’informe que el 2014 va presentar Oxfam titulat Governar per a les elits, ja anunciava la crisi econòmica que estem patint i la seva influència en les nostres democràcies. L’enorme i creixent concentració d’ingressos i de riquesa que experimenten molts països suposa una amenaça mundial per a les societats estables, perquè una distribució desequilibrada de la riquesa desvirtua les institucions i debilita el contracte social entre les institucions i l’Estat. Si bé entenem que una societat on tots tinguin el mateix és impossible d’assolir, és important que la desigualtat no arribi a ser inadmissible. Cal buscar mecanismes per veure: ¿com podem reduir les grans bretxes que separen els que tenen en excés d’aquells que no tenen gairebé res? La democràcia és impossible en una societat profundament desigual, cal reduir aquestes desigualtats. La iniquitat és incompatible amb la democràcia. És cert que sempre hi haurà desigualtats i que la democràcia és mantenir l’equilibri en un món desequilibrat. Però la qüestió és: ¿quina desigualtat és èticament acceptable si volem viure en països democràtics? Malgrat les desigualtats tenen un origen econòmic, són socials. La desigualtat social és una situació socioeconòmica que es presenta quan una comunitat, grup social o col·lectiu rep un tracte desfavorable respecte de la resta de membres de l’entorn a què pertanyen. No es manifesta només en aspectes, com el poder adquisitiu, hi ha altres elements que poden provocar la desigualtat social, com són la cultura, l’ètnia, la raça, la religió, l’origen i la nacionalitat, els costums i la ideologia. La desigualtat social comporta, a més a més d’una situació de marginació i aïllament, l’assenyalament d’aquests grups per aquesta circumstància. Molts autors es pregunten com podem refer la democràcia, en una societat on van augmentant les desigualtats però que encara manté un bon nivell de benestar social. Això no ho podem traslladar a societats on aquest benestar no existeix. El problema d’uns és consolidar la democràcia, el dels altres és edificar-la. Cal revisar els valors de la democràcia per poder-la enfortir, i això demana equilibrar el valor ‘individu’ amb el valor ‘col·lectiu’, els drets i els deures. Cal cercar un equilibri entre el bé privat i el bé comú. El problema de la desigualtat ve d’exagerar els drets de l’individu o dels col·lectius, com si ambdós alhora no fossin possibles. Segons algunes bases econòmiques, si cadascú busca el seu interès, trobarem un interès millor per al conjunt. La pregunta que es desprèn és: ¿el que considerem millor per a nosaltres ho és també per al conjunt de la societat? Quan votem, ho fem pensant en el bé del conjunt o en el nostre interès privat? Llibertat vol dir drets, igualtat vol dir equitat i fraternitat vol dir solidaritat. I no podem fer, com hem fet fins ara, prioritzar-ne un obviant o menystenint els altres. La democràcia demana un equilibri en tots aquests valors i entre drets i deures. Tenim drets humans, per assolir un món més just i més humà. La desigualtat desmesurada no és cap dret, però ¿és un deure per revertir el que ens impedeix assolir un món més equitatiu i fraternal? Jordi Cussó Porredón 242 Sopar Hora Europea Dijous 17 de novembre de 2022 PONENTS: Llum Delàs Ugarte Presidenta de la Fundació Roure Joaquim Planasdemunt Tobeña Economista Albert Sáez Casas Director d’El Periòdico MODERADORA: Pauline Lodder Col·laboradora de la Universitas Albertiana
Llegir més
240 Com llegim la història?
Com llegim la història? El darrer Sopar Hora Europea va tractar sobre les falses notícies que apareixen en els mitjans de comunicació per esbrinar què hi ha de falsedat i de veracitat, i per copsar els perjudicis que produeixen les falsedats i com detectar-les. Quan llegim la història fem referència al passat, tant del llunyà com el present. En aquest cas intervenen molts elements de credibilitat que són les diverses fonts: paleografia, documents escrits, relats populars, tradicions, etc. i a més la intenció dels redactors. La història més propera als nostres temps s’abasteix principalment ja de documents escrits, d’imatges, d’elements electrònics i d’àmplies tecnologies pròpies d’una evolució documental. Com s’ha d’entendre, avui, la veracitat històrica? Potser contrastant les fonts, intentant situar el lector a les realitats dels temps en què succeeixen els fets, tenint en compte el passat, la cultura de l’època, els fets socials, els religiosos, etc., és a dir, el propi context. La nova historiografia té una gran cura de situar els temps dels esdeveniments i va més enllà de la simplificació del fets bèl·lics, polítics o dels governants. Sovint es barregen llegendes i tradicions que esbiaixen la realitat i es produeixen mitges veritats. Això es complica quan apareix la novel·lació dels esdeveniments històrics que necessiten fer molt atractiva la lectura i s’hi barreja la imaginació dels autors que normalment solen ampliar en nombre de pàgines les seves versions. El lector avui, excepte l’historiador, cau fàcilment en el parany de la lectura ràpida que va estar molt de moda fa uns anys quan s’explicaven tècniques d’agilització del moviment dels ulls, fins i tot per llegir de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. Deien que s’agafava una idea general. Altres mètodes són a partir de la lectura dels índexs i dels titulars per fabricar un cert relat personal en què és suficient l’espigolar fragments de frases per concloure amb les ratlles finals de l’obra. Quants lectors presumeixen de llegir novel·les i obres sense afany de crítica! Sabem que la cerca de textos a través de les xarxes ens possibilita molta documentació, però cal tenir cura amb la procedència de les fonts i contrastar-les. En aquest Sopar no es tracta de fer una classe de lectura, sinó de saber aprofundir els moments històrics. Goethe deia que: «per llegir cal entendre, per escriure cal saber i per comprendre cal creure». Pensar en fets puntuals desarrelats de l’entorn, del passat i del seu futur desfigura la realitat. D’una manera especial intervé l’esperit crític que serveix per contrastar els esdeveniments i apartar-se de la simplicitat còmoda que sovint és el recurs per llegir novel·la, però llegir història és molt més seriós i profund. Quantes rancúnies, odis i venjances s’han justificat per una mala lectura de la història, fent-la tendenciosa, frívola, satírica… que porten a ressentiments que són contraris a la pau i a la convivència i no faciliten l’objectivitat per tenir una justa memòria de la història.
Llegir més
Ressenya de la conferència ‘Repensar el present’ del Dr. Josep M. Forcada